Em meravella la facilitat amb què erradiquem els vicis incrustats a la nostra ànima per Cap d’Any. No vull ser aixafaguitarres, però els millors desitjos que demanem amb ingenuïtat sorprenent sembla que esborraran les tragèdies que hem creat amb les nostres decisions més banals, que defineixen el nostre actuar tot forjant-nos el caràcter.

Perquè comença el 2025 futbolístic i ja hem gastat saliva inútilment amb el desgavell blaugrana, liquidat amb un tall de mànigues, i tot el soroll al voltant de Vinícius i el Madrid a València o les batusses contra el Mallorca. No és que provoqui repulsa sinó quelcom pitjor, una mandra que fa avorrir aquest esport. Tant, que un suposat gentleman anglès, que és tan bo com sibil·lí, s’afegeix a la impunitat blanca sistèmica dissimulada de cinisme, tirant aigua a la cara del porter del València (el botxí de la pobra víctima brasilera), o venjant-se contra Maffeo amb una fredor perillosa. A l’Eurocopa va deixar dues escenes deplorables, però ara ja ni s’amaga. Primer observes i després actues. Ha entès que té via lliure. Si no n’hi hagués prou, les campanades no han arreglat l’absurditat dels horaris de la lliga.

Desitjaria que s’acabés l’any, però llavors apareix la màgia: el canvi radical del Bàsquet Girona que s’uneix a l’eufòria que l’Uni escampa a Fontajau, la sort del Girona més pragmàtic, la cara de circumstàncies del madridisme o l’esbojarrada celebració del pare de Cubarsí. Una festa.