Que s’acabi l’any

Em mera­ve­lla la faci­li­tat amb què erra­di­quem els vicis incrus­tats a la nos­tra ànima per Cap d’Any. No vull ser aixa­fa­gui­tar­res, però els millors desit­jos que dema­nem amb ingenuïtat sor­pre­nent sem­bla que esbor­ra­ran les tragèdies que hem creat amb les nos­tres deci­si­ons més banals, que defi­nei­xen el nos­tre actuar tot for­jant-nos el caràcter.

Perquè comença el 2025 fut­bolístic i ja hem gas­tat saliva inútil­ment amb el des­ga­vell blau­grana, liqui­dat amb un tall de mànigues, i tot el soroll al vol­tant de Vinícius i el Madrid a València o les batus­ses con­tra el Mallorca. No és que pro­vo­qui repulsa sinó quel­com pit­jor, una man­dra que fa avor­rir aquest esport. Tant, que un supo­sat gent­le­man anglès, que és tan bo com sibil·lí, s’afe­geix a la impu­ni­tat blanca sistèmica dis­si­mu­lada de cinisme, tirant aigua a la cara del por­ter del València (el botxí de la pobra víctima bra­si­lera), o ven­jant-se con­tra Maf­feo amb una fre­dor peri­llosa. A l’Euro­copa va dei­xar dues esce­nes deplo­ra­bles, però ara ja ni s’amaga. Pri­mer obser­ves i després actues. Ha entès que té via lliure. Si no n’hi hagués prou, les cam­pa­na­des no han arre­glat l’absur­di­tat dels hora­ris de la lliga.

Desit­ja­ria que s’acabés l’any, però lla­vors apa­reix la màgia: el canvi radi­cal del Bàsquet Girona que s’uneix a l’eufòria que l’Uni escampa a Fon­ta­jau, la sort del Girona més pragmàtic, la cara de cir­cumstàncies del madri­disme o l’esbo­jar­rada cele­bració del pare de Cubarsí. Una festa.