Gairebé 100 milions de límit salarial (94,5), un pressupost rècord de més de 113 milions d’euros i molt de temps, l’estiu passat, per fitxar el perfil idoni que s’adaptés millor a Míchel, el gran capità del projecte. Res podia fallar, però tocar la glòria i competir per damunt de les possibilitats ha enviat el Girona a una mena de carreró sense sortida, un pou en què la indignació, la queixa, la crítica, el pessimisme i la poca memòria ho cremen tot a velocitats insospitades. Si una cosa he après treballant a prop del món del futbol és que l’èxit és ben efímer –i no el solem gaudir prou– i les errades solen deixar més pòsit entre els protagonistes. El febrer del 2024, el Girona anava al Bernabéu amb la valentia de doblegar el Madrid i lluitar de tu a tu pel títol amb el conjunt blanc, mentre que el febrer del 2025 hi ha anat a no prendre mal perquè els pronòstics deien que en cauria un sac. A això em referia sobre la poca memòria i la velocitat endimoniada amb què es passa del tot al res en aquest negoci. Encertar-la en cada fitxatge i crear una comunió entre joves amb ganes de menjar-se el món i demostrar la seva vàlua, i veterans que abraçaven la idea i es veien enlluernats per aquesta joventut, va permetre a un Girona que serà etern alinear els planetes. Enguany queda poc de tot això. Joves sense dots de lideratge, d’altres amb aires de grandesa –no posaré noms– i veterans que sumen un any més i veuen com el grup no tira al mateix ritme. No comparteixen ni etapa en la vida, ni sentit de pertinença al club, ni l’idioma, a dins i a fora del camp.