Demà, l’Espanyol i el Girona es troben en un duel català que alguns mitjans periodístics semblen decidits a tenyir d’odi i bel·ligerància. És una narrativa carregada de rancúnia, una temptativa de convertir un enfrontament esportiu en una guerra fratricida que, històricament, mai ha tingut aquesta dimensió tan carca. I això, francament, és una distorsió que no mereixen ni els clubs ni els seus aficionats.

L’Espanyol, lluny de ser un enemic visceral del Girona, ha estat un club que l’ha ajudat molt més del que alguns volen recordar. Esportivament, els periquitos han allargat la mà al Girona en moments clau, amb col·laboracions i suports que han deixat una empremta positiva, molt més significativa que la que el Barça ha ofert mai als gironins. Això no és opinió, és història, però sembla que certs titulars prefereixen ignorar-ho per alimentar una rivalitat artificial que ven més clics que veritats.

No nego que hi ha espurna competitiva. El 4-1 que el Girona va clavar a l’Espanyol encara crema, i és legítim que els blanc-i-blaus vulguin venjança a la gespa. Però centrar-ho tot en l’odi és reduccionista i mesquí. El futbol català hauria de ser una festa de passió i identitat, no un camp de batalla per a una minoria sorollosa que no representa el sentiment majoritari. Deixem que parli el joc, no els titulars enverinats.