La rivalitat és forçada

Demà, l’Espa­nyol i el Girona es tro­ben en un duel català que alguns mit­jans periodístics sem­blen deci­dits a tenyir d’odi i bel·ligerància. És una nar­ra­tiva car­re­gada de rancúnia, una temp­ta­tiva de con­ver­tir un enfron­ta­ment espor­tiu en una guerra fra­tri­cida que, històrica­ment, mai ha tin­gut aquesta dimensió tan carca. I això, fran­ca­ment, és una dis­torsió que no merei­xen ni els clubs ni els seus afi­ci­o­nats.

L’Espa­nyol, lluny de ser un ene­mic vis­ce­ral del Girona, ha estat un club que l’ha aju­dat molt més del que alguns volen recor­dar. Espor­ti­va­ment, els peri­qui­tos han allar­gat la mà al Girona en moments clau, amb col·labo­ra­ci­ons i suports que han dei­xat una empremta posi­tiva, molt més sig­ni­fi­ca­tiva que la que el Barça ha ofert mai als giro­nins. Això no és opinió, és història, però sem­bla que certs titu­lars pre­fe­rei­xen igno­rar-ho per ali­men­tar una riva­li­tat arti­fi­cial que ven més clics que veri­tats.

No nego que hi ha espurna com­pe­ti­tiva. El 4-1 que el Girona va cla­var a l’Espa­nyol encara crema, i és legítim que els blanc-i-blaus vul­guin ven­jança a la gespa. Però cen­trar-ho tot en l’odi és reduc­ci­o­nista i mesquí. El fut­bol català hau­ria de ser una festa de passió i iden­ti­tat, no un camp de bata­lla per a una mino­ria soro­llosa que no repre­senta el sen­ti­ment majo­ri­tari. Dei­xem que parli el joc, no els titu­lars enve­ri­nats.