A Girona vivim un bati­bull emo­ci­o­nal con­tra­dic­tori de difícil solució avui dia. El fut­bol, que havia de ser un camí de roses i feli­ci­tat, per negligència o ino­perància, ens ha angoi­xat fins a engo­lir-nos al tren del des­cens. D’impos­si­ble al gener, hem patit prou indi­cis que ens enca­mi­nen a un desen­llaç taquicàrdic, ven­turós que no acabi en tragèdia. Avui, que Mon­ti­livi és el dolor pun­xant de la pro­cessó del Sant Enter­ra­ment, s’hi encarna una histèria col·lec­tiva ja obli­dada. Per viure enmig d’un drama, l’experiència és un grau. Per això, fem sonar la can­ta­re­lla de la resig­nació: si bai­xem, almenys l’abo­na­ment serà més barat. Les xafar­de­ries de mala maror que s’escam­pen de dins del ves­tu­ari no aju­den a rever­tir el col·lapse fut­bolístic hiperbòlic que em fa engan­xar a un Leganés-Osa­suna per supli­car la der­rota local. Però no ens fem il·lusi­ons, perquè si hem de depen­dre d’altres, ja podem començar a assi­mi­lar la nos­tra der­rota. Només cal con­si­de­rar el calen­dari dels pepi­ne­ros.

En canvi, el Bàsquet Girona, que feia olor d’impos­si­ble, viu en una calma que és un èxit bes­tial i l’Uni, que sem­blava vagar a la deriva, ens reclama per omplir Fon­ta­jau per ser cam­pi­o­nes de la lliga regu­lar, una autèntica heroïcitat.

Amb aquest bati­bull emo­ci­o­nal, res­pi­rem amb calma per afron­tar amb ente­resa el que ens hagi de venir i dema­nem clemència perquè al maig, coin­ci­dint amb les flors, no sigui veri­tat l’infaust tòpic de Girona, temps de plors.