El Girona està en un moment difícil. Lluny de ser el referent d’anys anteriors, l’equip pateix més que mai per imposar el seu joc. El “bon futbol” que ens va enamorar s’ha convertit en un monstre que ara els devora: l’obsessió per la possessió i l’estil ens ha fet previsibles i vulnerables. Míchel, un entrenador que admiro, sembla atrapat en aquesta idea, i crec que es va equivocar en no donar minuts abans a jugadors com Stuani o Portu, capaços de trencar partits amb pragmatisme. Potser és l’orgull d’un tècnic que sap que ha construït alguna cosa gran, però ara no és moment de romanços. Dit això, el meu suport a Míchel no trontolla. És el millor líder per al Girona, amb un historial que demostra que pot aixecar l’equip. Admiro la seva convicció. Però ara mateix, l’objectiu és clar: salvar la categoria, com sigui. Si cal jugar més directe, defensar més junts o ser més efectius, endavant. La identitat del Girona no es perd per uns mesos de pragmatisme. A l’estiu, però, caldrà una revolució. L’equip necessita reforços amb caràcter, versatilitat i que aportin solucions en moments clau. La direcció esportiva i el consell administratiu han de fer autocrítica profunda. Han confiat massa en l’èxit passat i han descuidat una planificació robusta, deixant l’equip curt de recursos i exposat. Cal un projecte que combini l’essència del “bon futbol” amb solidesa, i no només bones intencions. Míchel, amb la seva visió, ha de liderar aquesta nova etapa. Ara, salveu-ho, per l’amor de Déu.