El Barça és un relat lite­rari de for­mes moder­nis­tes, un Clint Eastwood sense bales dins el saloon del xèrif cor­rupte, el vers per­dut enmig d’un camp de mines, la pilota volant al pati de l’escola, l’art de fer de la der­rota una experiència iden­titària i l’art de fer la victòria una experiència alli­be­ra­dora, el camí per sobre del destí, l’exis­tir per sobre del tenir, el somiar amb els ulls oberts com a vici recur­rent, la resistència amb tot i con­tra tots, l’estran­ger neces­sari per recor­dar-nos qui hem dit que seríem, les llàgri­mes polisèmiques, una relat pro­digiós en una ciu­tat amb nom de dona, el caos gover­na­men­tal de les men­ta­li­tats anar­quis­tes, tu i jo d’ado­les­cents pen­sant que seria per sem­pre: Una pin­tura de Miró amb una bellesa sense lògica.

El Madrid és prag­ma­tisme psicòpata d’efec­ti­vi­tat con­tras­tada, la màquina d’ender­ro­car deve­nirs per inèrcia, el que faci falta quan faci falta, engrei­xar-se a redós de l’angle mort de la història, el vèncer com un únic sen­tit de la seva existència, l’èpica enter­rant la lírica, Rodrigo Díaz de Vivar matant a Luis Cer­nuda, el poder alli­tant-se amb el poder, el cinisme plo­ra­ner de qui ho té tot però vol els impos­si­bles, els tancs entrant a qual­se­vol mer­cat de barri, l’hege­mo­nia de qui gua­nya després d’haver gua­nyat, el poder mediàtic al ser­vei del líder nord-coreà, el fer dels deu­res els pro­pis drets, l’escriure els relats amb la mà dreta men­tre les mone­des d’or es sus­ten­ten amb l’esquerra, el con­fon­dre la bellesa amb la des­trucció: Una flor de pri­ma­vera tre­pit­jada per Elon Musk.

Per això, qual­se­vol clàssic és l’enfron­ta­ment d’un anta­go­nisme històric, del dua­lisme de mira­des davant un camp segat, dues for­mes de resistència davant la difi­cul­tat de viure, dues mane­res de lle­gir (o no lle­gir) un poema de rima lliure, dos llen­guat­ges on es troba la feli­ci­tat: El dis­curs èpic d’un mili­tar sense ros­tre i el vers per­dut d’un poeta sense nom.