El Barça és un relat literari de formes modernistes, un Clint Eastwood sense bales dins el saloon del xèrif corrupte, el vers perdut enmig d’un camp de mines, la pilota volant al pati de l’escola, l’art de fer de la derrota una experiència identitària i l’art de fer la victòria una experiència alliberadora, el camí per sobre del destí, l’existir per sobre del tenir, el somiar amb els ulls oberts com a vici recurrent, la resistència amb tot i contra tots, l’estranger necessari per recordar-nos qui hem dit que seríem, les llàgrimes polisèmiques, una relat prodigiós en una ciutat amb nom de dona, el caos governamental de les mentalitats anarquistes, tu i jo d’adolescents pensant que seria per sempre: Una pintura de Miró amb una bellesa sense lògica.

El Madrid és pragmatisme psicòpata d’efectivitat contrastada, la màquina d’enderrocar devenirs per inèrcia, el que faci falta quan faci falta, engreixar-se a redós de l’angle mort de la història, el vèncer com un únic sentit de la seva existència, l’èpica enterrant la lírica, Rodrigo Díaz de Vivar matant a Luis Cernuda, el poder allitant-se amb el poder, el cinisme ploraner de qui ho té tot però vol els impossibles, els tancs entrant a qualsevol mercat de barri, l’hegemonia de qui guanya després d’haver guanyat, el poder mediàtic al servei del líder nord-coreà, el fer dels deures els propis drets, l’escriure els relats amb la mà dreta mentre les monedes d’or es sustenten amb l’esquerra, el confondre la bellesa amb la destrucció: Una flor de primavera trepitjada per Elon Musk.

Per això, qualsevol clàssic és l’enfrontament d’un antagonisme històric, del dualisme de mirades davant un camp segat, dues formes de resistència davant la dificultat de viure, dues maneres de llegir (o no llegir) un poema de rima lliure, dos llenguatges on es troba la felicitat: El discurs èpic d’un militar sense rostre i el vers perdut d’un poeta sense nom.