La federació d'atletisme de la Gran Bretanya ha proposat esborrar la llista actual de rècords del món i començar de zero. Considera que molts dels rècord mundials es van aconseguir amb l'ajuda de substàncies prohibides. Que els van fer atletes que anaven dopats fins al capdamunt, vaja. El president de la federació internacional (IAAF) i exrecordista mundial, Sebastián Coe, s'hi oposa. Dimarts va dir que sabia que hi havia rècords, especialment en dones, que es van fer fa trenta o quaranta anys “de manera il·legítima”, però que és un tema delicat perquè hi ha rècords que els van fer atletes nets i que no es pot adoptar una mesura que impliqui ficar tothom al mateix sac.

Aquest netejar i tornar a començar dels rècords d'atletisme és un tema recurrent, que apareix i desapareix quan esclata algun gran escàndol de dopatge. A Alemanya ja s'ho van plantejar amb els seus rècords –tant en atletisme com en natació– i alguns dels implicats –com la velocista Inés Geipel, recordista en els 4x100 m– van demanar que se'ls fes desaparèixer de les llistes.

La cosa no és fàcil. Hem de pressuposar que tots els rècords fets per atletes de l'antic bloc soviètic els van fer esportistes que anaven dopats? Ja fa temps que va quedar provat el dopatge d'estat a la RD Alemanya i ara ha tocat a Rússia. I què fem amb els rècords dels atletes de Kenya? I amb els dels Estats Units? Ja hem oblidat els positius amagats de l'època de Carl Lewis? I com Florence Griffith-Joyner va esmicolar les marques de les dopades de la RDA en els 100 i els 200 m? I el cas del laboratori Balco, que va fer caure Marion Jones? També queden rècords de la Xina, de l'època de Ma Junren i les pocions que prenien les seves corredores. I els atletes del Magrib? Està demostrat que a les concentracions a la serralada de l'Atles els productes dopants corrien com les llaminadures. Ni Jamaica està neta, com hem comprovat en els darrers anys.

Que ningú interpreti que estic dient que tots els rècords del món són bruts. Simplement he fet una enumeració de motius que ens poden portar a sospitar de quasi tothom, no només dels que és més fàcil assenyalar i que tothom ho faria amb els ulls tancats. Pensem-hi una mica, a veure qui és que s'atreveix a dir: aquest sí, aquest no. Que cadascú agafi la llista de rècords i dediqui una estona a separar els atletes bons dels dolents segons el seu criteri. I pensem si fer taula rasa per eliminar els dolents, justifica castigar també els que considerem bons i que perdrien tant com els dolents. A la taula de rècords fins i tot hi ha alguns atletes que van donar positiu en algun moment de la seva carrera –no en la prova en què van fer el rècord, evidentment–, però per mi no justifica haver de començar de zero. Potser fins i tot és bo que alguns rècords segueixin en la llista i ens recordin cada dia en què no s'ha de tornar a convertir un esport tan apassionant com l'atletisme.