En el par­tit d'aquest mig­dia de diu­menge con­tra el Gra­nada, el Betis bar­re­jarà el verd de la seva samar­reta amb el rosa en comp­tes del blanc habi­tual. A mi el rosa em remet al color que s'asso­ci­ava als ves­tits de les nenes men­tre que se supo­sava que als nens els esqueia el blau. Em remet a la divisió sexista de la meva infància durant el fran­quisme, però, en fi, no sé fins a quin punt, com el mateix fran­quisme, tal cosa per­se­vera. Sos­pito que més del que vol­dria. En tot cas, el rosa de cap manera el rela­ci­o­na­ria amb les llui­tes femi­nis­tes lli­ga­des al 8 de març. Hi veig un color més viu i encès. Si ho exposo és perquè la decisió de la direc­tiva bètica cor­res­pon a la idea de fes­te­jar la Diada Inter­na­ci­o­nal de la Dona Tre­ba­lla­dora. És així que l'elecció del rosa em sem­bla des­a­for­tu­nada. Tan­ma­teix, què es pot espe­rar d'una direc­tiva que afirma que la samar­reta d'aquest diu­menge és la cul­mi­nació d'una set­mana d'actes “en honor a la dona” i que en si mateixa és un “home­natge a la dona”. Les dones ni volem home­nat­ges ni que ens facin honors. La lluita és per arri­bar a la igual­tat i, per tant, és una qüestió de justícia. Els home­nat­ges i els honors a la dona són pro­pis d'una soci­e­tat patri­ar­cal que, dis­cri­mi­nant-la a la feina o con­fi­nant-la a l'espai domèstic, dedica un dia a la dona per ama­nya­gar-la i dir-li que l'estima perquè esti­gui con­tenta i enga­nyada. I no sé si aquests home­nat­ges i honors bètics són un símptoma d'una tendència a neu­tra­lit­zar el com­po­nent rei­vin­di­ca­tiu del 8 de març. No sigui que el 8 de març s'esti­gui con­ver­tint en el dia en què els caps (homes) es fan més els simpàtics amb les seves sub­or­di­na­des. No sigui que es con­ver­teixi en una altra diada con­su­mista en què els grans magat­zems facin l'oferta d'una sèrie de regals con­ve­ni­ents per a les dones tre­ba­lla­do­res.

D'altra banda, o pot­ser també forma part de la mateixa banda, els honors i home­nat­ges pro­po­sats per la direc­tiva del Betis són sus­cep­ti­bles de ser con­si­de­rats com una manera de nete­jar la imatge del club arran de la ver­go­nyosa con­des­cendència amb els càntics mas­clis­tes amb què una part de l'afició (sense una res­posta con­tun­dent de la resta) va donar suport a Rubén Cas­tro, acu­sat d'haver mal­trac­tat i agre­dit sexu­al­ment la seva expa­re­lla. Em fan venir ganes de vomi­tar i sento que embru­ten la pàgina, però fem-los pre­sents per ado­nar-nos de l'abast de la seva immundícia: “No va ser culpa teva, era una puta, ho vas fer bé.” Recor­dem també que Cas­tro va decla­rar sobre aquests càntics que la gent és lliure de can­tar el que vul­gui i que, en tot cas, l'impor­tant d'aquell dia és que van gua­nyar el par­tit. Hi afe­gi­rem que, men­tre les direc­ti­ves dels clubs de fut­bol són un imperi dels homes, és un acte de cinisme que la llotja, com ara la del Betis, esti­gui només ocu­pada per dones un dia pels volts del 8 de març. És, de fet, cínic que un món tan mas­clista com el fut­bol simuli ser femi­nista.