“Ser independentista per a mi és un sentiment”

Crec que s'ha de cele­brar la con­sulta. La democràcia està per damunt de tot. No tinc tan clar que ens la dei­xin cele­brar, però a mi m'agra­da­ria poder votar. I la meva posició és votar sí i sí.

Per a mi, el més impor­tant és que és un sen­ti­ment. Jo tinc 51 anys, no he pogut estu­diar en la meva llen­gua, per exem­ple, i això ho trobo molt fort. Quan jo feia 3r de BUP va començar a entrar el català en els de 1r. Jo vaig arri­bar a la uni­ver­si­tat i no sabia escriure en català. En vaig apren­dre a còpia de mirar els altres. Això és un exem­ple, però jo crec que això ho veus en el dia a dia. Per això també hem de vigi­lar la nos­tra llen­gua i la nos­tra cul­tura.

Tot­hom pensa que mani­fes­tar-te públi­ca­ment et pot posar tra­ves, en la feina, en l'esport. Espero que a mi no me'n com­porti, jo sen­zi­lla­ment m'estic mani­fes­tant pel que és el meu sen­ti­ment. De vega­des, a Espa­nya aques­tes coses no es viuen amb nor­ma­li­tat i no saps mai com et poden afec­tar. Jo penso que s'ha de ser valent, però no vull dir que els altres no siguin valents. Tot­hom mira pels seus interes­sos, això està molt fotut. La gent que depèn d'una beca ADO vol anar amb compte per aques­tes coses... O el cas de la Roser Tar­ragó, que tenia l'este­lada al Twit­ter i li van caure pals des de per­tot arreu, però ningú li ha reti­rat la beca ADO; penso que això també s'ha de dir.

Pot ser, i de fet, si tor­nem a par­lar de la Roser, ella no es va mani­fes­tar, sim­ple­ment tenia l'este­lada a Twit­ter. I quan gent que la volia feli­ci­tar va veure-ho, a molts no els va agra­dar. Però entenc que ningú de la fede­ració espa­nyola ni del Con­sejo Supe­rior de Depor­tes li ha dit res, a la Roser, crec.

No ho sé. Tam­poc toquem aquest tema. Entenc que la majo­ria són juga­do­res de la selecció i és una cosa molt per­so­nal. Sí que elles fan bro­mes, com per exem­ple si en lloc d'entre­nar-se volen fer unes bra­ves, engan­xen l'ame­ri­cana i la con­ven­cen que em digui “Visca Cata­lu­nya”, o coses d'aques­tes. Fan una mica de conya amb això, però jo tam­poc he anat a pre­gun­tar què en pensa cadas­cuna. N'hi ha que són de Madrid, d'altres que són nas­cu­des aquí però les famílies són de fora i par­len cas­tellà, encara que amb mi par­lin en català. Jo les xer­ra­des les faig en català amb totes. I després si cal expli­car millor alguna cosa, ho faig.

Jo crec que sí. Si Cata­lu­nya fos un nou estat, un dels apa­ra­dors seria l'esport. Jo entenc que una Cata­lu­nya inde­pen­dent podria demos­trar al món una cosa que real­ment és pal­pa­ble, i és que tenim uns espor­tis­tes espec­ta­cu­lars. De cara a poder par­ti­ci­par en jocs olímpics, mun­di­als, de qual­se­vol dis­ci­plina espor­tiva que es tre­ba­lli bé, hi hau­ria molt de nivell.

No, no, com deia abans, hem de ser sin­cers. Estic segur que saben com penso. Però en aquest sen­tit em res­pec­ten molt i mai ningú m'ha trac­tat mala­ment, al con­trari.

Molt bons, sens dubte. Jo diria que en el mun­dial nou de les tretze juga­do­res eren cata­la­nes. Després hauríem de veure què vol dir això i què vol­dria cadas­cuna, perquè tots els èxits i els pati­ments unei­xen molt la gent, i quan han gua­nyat tot el que han gua­nyat ho han fet com a selecció espa­nyola. Al final això és una opció per­so­nal.

Ha estat una ale­gria enorme. Ser el millor equip d'Europa
durant tant de temps parla molt bé de les juga­do­res que tinc. Estan escri­vint una part de la història de l'esport del país i sé que volen con­ti­nuar tre­ba­llant de valent per seguir sent les millors.

Ha cos­tat, però les juga­do­res al final han entès que la part més impor­tant del tre­ball són els entre­na­ments, molt més que els par­tits. Fem par­tits d'entre­na­ment con­tra equips mas­cu­lins. No abso­luts però sí juve­nils, i aquests sí que ens ato­nyi­nen. Però a nosal­tres ens va molt bé. Això ho faig des de fa tres anys, i és també una de les claus de l'èxit. A vega­des per nosal­tres és més impor­tant aquest par­tit d'entre­na­ment que el que puguem jugar el cap de set­mana, però sí que és veri­tat que això ser­veix perquè elles enten­guin que si en el par­tit del dis­sabte no anem al cent per cent, quan arri­ben els par­tits impor­tants ens cos­tarà donar-ho tot.

Tot són rep­tes. Som el campió d'Europa, però no podem viure d'això, l'any que ve vol­drem tor­nar a ser-ho. No et pots atu­rar aquí i pen­sar “que bons que som”. A més, aques­tes juga­do­res estan fent història i tenen ganes de ser recor­da­des.