Crec que s'ha de celebrar la consulta. La democràcia està per damunt de tot. No tinc tan clar que ens la deixin celebrar, però a mi m'agradaria poder votar. I la meva posició és votar sí i sí.

Per a mi, el més important és que és un sentiment. Jo tinc 51 anys, no he pogut estudiar en la meva llengua, per exemple, i això ho trobo molt fort. Quan jo feia 3r de BUP va començar a entrar el català en els de 1r. Jo vaig arribar a la universitat i no sabia escriure en català. En vaig aprendre a còpia de mirar els altres. Això és un exemple, però jo crec que això ho veus en el dia a dia. Per això també hem de vigilar la nostra llengua i la nostra cultura.

Tothom pensa que manifestar-te públicament et pot posar traves, en la feina, en l'esport. Espero que a mi no me'n comporti, jo senzillament m'estic manifestant pel que és el meu sentiment. De vegades, a Espanya aquestes coses no es viuen amb normalitat i no saps mai com et poden afectar. Jo penso que s'ha de ser valent, però no vull dir que els altres no siguin valents. Tothom mira pels seus interessos, això està molt fotut. La gent que depèn d'una beca ADO vol anar amb compte per aquestes coses... O el cas de la Roser Tarragó, que tenia l'estelada al Twitter i li van caure pals des de pertot arreu, però ningú li ha retirat la beca ADO; penso que això també s'ha de dir.

Pot ser, i de fet, si tornem a parlar de la Roser, ella no es va manifestar, simplement tenia l'estelada a Twitter. I quan gent que la volia felicitar va veure-ho, a molts no els va agradar. Però entenc que ningú de la federació espanyola ni del Consejo Superior de Deportes li ha dit res, a la Roser, crec.

No ho sé. Tampoc toquem aquest tema. Entenc que la majoria són jugadores de la selecció i és una cosa molt personal. Sí que elles fan bromes, com per exemple si en lloc d'entrenar-se volen fer unes braves, enganxen l'americana i la convencen que em digui “Visca Catalunya”, o coses d'aquestes. Fan una mica de conya amb això, però jo tampoc he anat a preguntar què en pensa cadascuna. N'hi ha que són de Madrid, d'altres que són nascudes aquí però les famílies són de fora i parlen castellà, encara que amb mi parlin en català. Jo les xerrades les faig en català amb totes. I després si cal explicar millor alguna cosa, ho faig.

Jo crec que sí. Si Catalunya fos un nou estat, un dels aparadors seria l'esport. Jo entenc que una Catalunya independent podria demostrar al món una cosa que realment és palpable, i és que tenim uns esportistes espectaculars. De cara a poder participar en jocs olímpics, mundials, de qualsevol disciplina esportiva que es treballi bé, hi hauria molt de nivell.

No, no, com deia abans, hem de ser sincers. Estic segur que saben com penso. Però en aquest sentit em respecten molt i mai ningú m'ha tractat malament, al contrari.

Molt bons, sens dubte. Jo diria que en el mundial nou de les tretze jugadores eren catalanes. Després hauríem de veure què vol dir això i què voldria cadascuna, perquè tots els èxits i els patiments uneixen molt la gent, i quan han guanyat tot el que han guanyat ho han fet com a selecció espanyola. Al final això és una opció personal.

Ha estat una alegria enorme. Ser el millor equip d'Europa
durant tant de temps parla molt bé de les jugadores que tinc. Estan escrivint una part de la història de l'esport del país i sé que volen continuar treballant de valent per seguir sent les millors.

Ha costat, però les jugadores al final han entès que la part més important del treball són els entrenaments, molt més que els partits. Fem partits d'entrenament contra equips masculins. No absoluts però sí juvenils, i aquests sí que ens atonyinen. Però a nosaltres ens va molt bé. Això ho faig des de fa tres anys, i és també una de les claus de l'èxit. A vegades per nosaltres és més important aquest partit d'entrenament que el que puguem jugar el cap de setmana, però sí que és veritat que això serveix perquè elles entenguin que si en el partit del dissabte no anem al cent per cent, quan arriben els partits importants ens costarà donar-ho tot.

Tot són reptes. Som el campió d'Europa, però no podem viure d'això, l'any que ve voldrem tornar a ser-ho. No et pots aturar aquí i pensar “que bons que som”. A més, aquestes jugadores estan fent història i tenen ganes de ser recordades.