L'oficina de propaganda

Em sumo des del segon 1 a tota la bona gent que es va escan­da­lit­zar quan l'ofi­cina de pro­pa­ganda madri­dista va tenir l'ocurrència un dia d'insi­nuar que aquest Madrid, el de Cris­ti­ano Ronaldo, està a l'altura del Barça de Pep Guar­di­ola. No dubto que el Madrid, al llarg de la seva història, ha con­fi­gu­rat grans equips que han dei­xat pet­jada, i des de la pers­pec­tiva bar­ce­lo­nista han estat obser­vats amb enveja sana, sobre­tot perquè el que ens agrada és el fut­bol. I tant és qui el prac­ti­qui, perquè si ho fa bé i fa gau­dir, és un goig per a aquells a qui agrada aquest mera­vellós esport. Sí, el Madrid ha creat grans equips, però aquest, el d'ara, no aguanta una com­pa­ració rao­na­ble i seri­osa amb la maquinària que va crear Guar­di­ola. No suporta cap com­pa­ració per molt que es vul­gui forçar la rea­li­tat.

Pot­ser s'hi acosta el Casi­llas dels grans par­tits, els bons moments de Ramos, la con­tundència sense violència de Pepe (perdó, perdó), quan apa­reix el vir­tu­o­sisme de Mar­celo, alguns detalls de Toni Kroos abans d'ofe­gar-se, quan Isco vol emu­lar Xavi i Ini­esta i sovint quan Ben­zema té la pilota als peus i intenta inven­tar coses boni­ques. Ah, i algun cop que Cris­ti­ano té el punt soli­dari i com­bi­na­tiu o quan la pilota que xuta va entre els tres pals. I res més.

La resta és pura pro­pa­ganda, de la que vol fer veure el que no exis­teix, i debats de baixa qua­li­tat de barra de bar amb olor de per­fum dolent a l'atmos­fera. El fut­bol excels del Barça de Guar­di­ola, amb la des­fi­lada de títols que l'ava­len, no troba actu­al­ment res que se li acosti, ni de bon tros. Tot i això, l'ofi­cina de pro­pa­ganda madri­dista, tan fina i eficaç sem­pre, tan insis­tent i acla­pa­ra­dora pels alta­veus amb què compta, no des­can­sarà de pro­veir tant mate­rial inser­vi­ble com cal­gui per fer veure les coses d'una altra manera.

Ara la feina que té assig­nada en l'agenda és res­ta­blir la imatge esmi­co­lada d'un Cris­ti­ano que fins fa tres dies pas­se­ja­ven pel món pre­te­nent con­ver­tir-lo en la icona del fut­bol, per inten­tar apar­tar o eclip­sar, sense èxit, Leo Messi, el veri­ta­ble juga­dor total que actu­al­ment s'eri­geix com el més gran dels fut­bo­lis­tes.

Aquesta maquinària va asse­nya­lar Messi com un mal juga­dor i pit­jor com­pany quan a Ano­eta, supo­sa­da­ment empi­pat amb el seu tècnic, va sor­tir des de la ban­queta i no va donar la talla. Defen­sa­ven lla­vors, que si hagués estat el cas de Cris­ti­ano, el por­tuguès s'hau­ria posat l'equip a l'esquena i l'hau­ria dut a la victòria. Bah!, tot ciència-ficció i pro­pa­ganda de mala qua­li­tat. A Messi, quan se li cre­uen el cables, per sort no gaire sovint, abaixa els braços i s'empre­nya; Cris­ti­ano, a més, es posa vio­lent amb els rivals, un fet ja massa recur­rent.

Com que ha dema­nat perdó a través de les xar­xes soci­als, es pretén que el comitè que tant dura­ment sem­pre cas­tiga el Barça i és tole­rant amb el Madrid, no li apli­qui la rein­cidència i que el mal dia acabi en un o dos par­tits, com a molt, de sus­pensió. Fa una mica de ràbia, però no és un fet inu­sual en aquest esport, en què la maquinària madri­dista sap com moure's per la fede­ració per ate­nuar els càstigs.