Tots tenim un preu. Recordo que ho deia l'his­triònic Alfonso Cabeza, que va ser pre­si­dent de l'Atlético de Madrid (1981/1982) i que anava per la vida d'incor­rup­ti­ble. Defen­sava, i gai­rebé hi estic d'acord, que hi ha una fina línia que en algun moment tot­hom pot tras­pas­sar: quan lliu­rem els nos­tres prin­ci­pis a canvi d'una xifra X, ja sigui en efec­tiu o en espècies. Pre­ci­sa­ment l'Atlético ha venut fa pocs dies el vint per cent de les seves acci­ons al mag­nat xinès Wang Jian­lin, que impo­sarà, lògica­ment, les seves pròpies con­di­ci­ons a canvi de posar més de 40 mili­ons. I l'Atlético les accep­tarà.

El fut­bol euro­peu, no ens enga­nyem, va pel camí de ser con­tro­lat, sense pressa però sense pausa, per inver­sors forans que exem­pli­fi­quen el nou ordre mun­dial, que és ori­en­tal, des de Rússia fins a la Xina, pas­sant pels cone­guts i democràtics emi­rats del golf Pèrsic. La ruta de la seda. Tot­hom busca el mannà mili­o­nari, de vega­des en forma d'inversió i de vega­des en forma de patro­cini, que per­meti fer rea­li­tat un dels pla­ers més mun­dans del món fut­bol, que és el de fit­xar grans figu­res que anes­tesiïn una part de la ciu­ta­da­nia de la crisi exis­ten­cial que vivim els euro­peus occi­den­tals.

Però recor­deu Faust. Quan el dia­ble ens ofe­reix un mira­cle no ho fa mai a canvi de res. Pot­ser en la pri­mera visita no ens dema­narà l'ànima direc­ta­ment. Però tot arri­barà. No només parlo d'hor­rors espi­ri­tu­als, també de ciència, del prin­cipi d'Arqui­me­des. Men­tre el diner dels règims cor­rup­tes cir­cula cap a Europa per a acti­vi­tats recre­a­ti­ves, la riquesa que compta, la social i l'econòmica, cir­cula amb la mateixa velo­ci­tat cap als països on el dia­ble hi té les seves estan­ces. Des­lo­ca­lit­zació, en diuen els experts. Els drets soci­als i els drets humans que tant ens pre­o­cu­pen són cen­dra en l'infern, gover­nat per aquells que aquí rebem com a grans sal­va­dors.

I el fut­bol només és un labo­ra­tori per al dia­ble. La nos­tra debi­li­tat, digueu-ne crisi, inso­li­da­ri­tat o cor­rupció sistèmica, ha obert les por­tes a lliu­rar també la nos­tra sobi­ra­nia a canvi de pro­me­ses d'un món feliç, una arcàdia d'inver­si­ons que ens retor­na­ran als mera­ve­llo­sos anys en què navegàvem pel cel en bom­bo­lles de colors. Així, ja no només vénen a casa nos­tra per­so­nat­ges extra­va­gants a con­tro­lar el nos­tre fut­bol, ara vénen els governs direc­ta­ment a con­tro­lar tota la resta. Grècia, empo­brida fins al moll de l'ós, ja comença a par­lar amb els xine­sos i els rus­sos, és clar. Tots els governs euro­peus fan viat­ges des­es­pe­rats a repúbli­ques i monar­quies que fan olor de sofre (des d'aquí les podem flai­rar) per por­tar a la seva gent inver­si­ons que cal­min la plaga de l'atur i facin créixer el PIB, el nou nom­bre de la bèstia.

Fixeu-vos com des dels nos­tres grans cen­tres turísti­ques es fan cri­des als governs a no fer empre­nyar els rus­sos, encara que facin caure avi­ons comer­ci­als a Ucraïna. Ells por­ten els seus mili­ons a casa nos­tra, però a canvi recla­men la nos­tra ànima. Arri­barà un dia que ens ado­na­rem que no són ni els par­tits polítics, ni nosal­tres, ni tan sols el temi­ble capi­tal qui con­trola el nos­tre destí, sinó els senyors de les repúbli­ques i les monar­quies més abjec­tes del pla­neta. Lla­vors ja serà massa tard.