El Barça testifica contra ell mateix
El Barça es va autoinculpar a Balaídos. La reacció que va tenir en la segona part va ser el testimoni més contundent contra el que (no) havia fet en la primera. Va tornar a encaixar quatre gols del Celta i no va ser capaç de culminar la reacció. Una derrota tan incomprensible com merescuda. I una falta de competitivitat inexplicable, i més quan la recompensa era el lideratge, que un Madrid mediocre havia cedit amablement.
El Celta és un equip que juga la pilota i que disputa els espais a tot el camp, un concepte molt semblant al del Barça. El Barça, doncs, sap que es mirarà en un mirall quan visita Balaídos. I, en vista de les últimes visites, és probable que Luis Enrique es confongui de costat i no sàpiga ben bé si el seu equip és el que s'emmiralla o el que es reflecteix. La qüestió és que el Barça s'estova quan visita l'antic equip del seu tècnic, potser perquè a ell també se li estova el cor. Si més no, costa reconèixer el Barça bon competidor del Luis Enrique combatiu. La primera part dels blaugrana va ser un poema, pel lirisme de la seva actuació i per l'absència de caràcter competitiu. Uns símptomes molts semblants als de la vista de la temporada passada.I diferents, això sí, de la visita de fa dos anys, si més no en resultat, amb aquell gol de Mathieu quan el Barça de Luis Enrique encara ho tenia tot per guanyar.
El problema del Barça no va ser d'alineació ni de rotacions, encara que veient Iniesta escalfant-se a la banda passat el minut 30 ho pogués semblar. El problema va ser d'actitud. No es pot jugar amb tanta fluixesa. La pressió alta que va fer el Celta va ser menys agressiva que altres vegades. Era més posicional que individual. No hi havia onze un contra un com planteja sovint Berizzo. Els jugadors blaugrana es van equivocar i van perdre pilotes més per errors propis que perquè la pressió local fos insuperable. Aquest mateix equip ha sabut treure la pilota amb molta més eficiència contra altres rivals amb plantejaments similars. Ahir no van saber ajuntar les línies ni passar-se la pilota amb criteri. Ni van tenir l'esperit competitiu que acostumen a exhibir, sobretot en els compromisos més exigents. I la visita a Vigo ho és.
L'equip de Berizzo va veure de seguida que, en aquestes condicions, donar la pilota al Barça i posar les mínimes condicions perquè la perdés podria ser un bon negoci. Més que intentar sotmetre'l disputant-li la possessió. Efectivament, va ser un bon negoci. Els locals van ser més agressius quan recuperaven la pilota que quan no la tenien. I amb tres urpades van despullar els blaugrana en poc més mitja hora. El més simptomàtic del tram final de la primera part va ser que el Celta ni tan sols es va plantejar tirar-se enrere per conservar l'avantatge. Va mantenir el mateix plantejament. Senyal que veia més factible ampliar la victòria que defensar el resultat.
El Barça no tenia cap més remei que canviar la situació tornant de la mitja part. La recepta va ser que entrés Iniesta per Rafinha. Però sobretot que el Barça fes acte de presència com a equip. En va fer. I el Celta va haver de fer el que no tenia ganes de fer: defensar-se amuntegat a la seva àrea. Agressiu i intens amb la pilota i sense, el Barça per fi va ser superior al Celta tàcticament i individualment. I en aquest aspecte, Iniesta, la diferència nominal entre la primera part i la segona, va ser decisiu, en la direcció del joc i en les passades que van originar gols. També Piqué, amb lideratge, coratge i gols. La reacció del Barça va estar bé i com a mínim va servir per rescatar una mica de dignitat. Però no hi havia marge d'error i es va produir l'errada, altra vegada de Ter Stegen. És un porter magnífic i supera el errors amb molt de caràcter. Però millor que s'estalviï haver de tirar-se'ls a l'esquena. La derrota no va ser per ell. Hi va haver errades, però la desfeta no té nom individual. Va ser col·lectiva.