És evident que per la responsabilitat que et pertoca pel càrrec sí, però les coses tenen la seva lògica. Sembla que mai sigui el moment idoni per fer canvis, però com va explicar en Jordi Mestre [vicepresident esportiu], la directiva ha entès que és en la transició d’una temporada a l’altra quan es produeix el canvi en l’estructura esportiva de la casa. Que això comporta estar dins d’una finestra de mercat? Doncs és lògic. Jo ho afronto assumint la responsabilitat que em pertoca pel càrrec, però amb el màxim respecte per la planificació esportiva desenvolupada fins ara per Robert Fernández, que continua al meu costat i serà una persona que col·laborarà plenament amb mi en la feina. Per tant, seré respectuós amb tota la feina feta.

No. Les divergències són fruit de les relacions personals i sempre poden sorgir, però també hi ha una línia de coherència del club que fa que totes les persones que estan en aquestes etapes des de fa temps entenguin bé la línia mare del club, el seu estil i model, i això ens ajunta. Després, com és lògic, hi poden haver punts de vista diferents, i per això el Barça va entendre que era necessària una persona que aglutinés en global totes aquestes etapes, perquè hi hagi un fil conductor més clar i lligat a la dinàmica de la casa.

És lògic, com també el necessitaran en José Mari Bakero [futbol formatiu professional] i en Jordi Roura [futbol formatiu amateur], però això no vol dir que jo no els permeti treballar amb la màxima llibertat per afrontar cada cosa. Fer un fitxatge és l’acció final d’analitzar i valorar una situació concreta de la plantilla que requereix modificar-se, i en tot aquest procés hi som tots. Tot plegat desembocarà en un nom o un fitxatge, però hi serem tots, i a mi, per càrrec, em toca exercir la màxima responsabilitat.

Ha de ser així, però amb el focus propi de cada un d’ells. Poques vegades en Robert i en Jordi Roura parlaran, perquè, d’alguna manera, la problemàtica de l’un i de l’altre és diferent. A mi em pertoca preservar aquest model de club perquè hi hagi coherència des de baix fins a dalt. La situació del primer equip li tocarà analitzar-la a Robert i el seus ajudants. La dels juvenils i el Barça B afectarà Bakero i Amor. Aquest últims anys hem vist que aquestes àrees funcionaven bé desenvolupant les pròpies competències, i ara el club ha volgut aglutinar aquestes etapes en una persona que tingui una visió global de tota la dinàmica, i això em tocarà a mi.

Aquí cal parlar de l’evolució del futbol. Jo soc un defensor del model Barça perquè hi crec i m’hi he forjat. Vaig començar al club el 1997 i quan he sortit fora he exportat aquest model, que considero fonamental perquè ens ha fet grans com a club. Dit això, si ens preguntem cap on camina el futbol, diria que cap on és el Barça. És a dir, abans el futbol era directe i ara cada vegada hi ha més elaboració. Tota aquesta idea el Barça ja la té. N’ha estat el pioner i, per tant, no només cal defensar-la, sinó també creure-hi i veure la millor manera per mantenir aquest avantatge respecte als altres. Els nostres jugadors, del planter al primer equip, tenen un estil ofensiu, de controlar la pilota i el joc. I aquest concepte cal defensar-lo, perquè és nostre i perquè el futbol mundial va per aquí.

A vegades tens una idea que es va bellugant segons les circumstàncies, com la competició, el rival, les característiques dels jugadors... Tot això fa que el model, mantenint la idea, es pugui manifestar d’una manera una mica diferent. Si analitzem la història des de Johan Cruyff fins avui no es pot dir que la manifestació del joc d’en Johan fos exactament igual que la de Van Gaal, la de Rijkaard, la de Guardiola o la de Luis Enrique. Hi ha adaptacions que tenen a veure amb criteris de treball. Segurament arribarem a l’acord que el model era un, però la seva manifestació era diferent. Ara l’Ernesto Valverde segur que dotarà aquest model d’unes particularitats pròpies de la seva idea a partir dels jugadors que tingui. Però el Barça ha deixat mai de ser el dominador del joc? Ha deixat de voler ser ofensiu? Ha deixat de voler expressar el joc de possessió? Són factors que denoten que la línia és la mateixa.

És una pregunta amb trampa. És lleig parlar de jugadors que no formen part de l’actual plantilla del Barça i no vull concretar en cap jugador en particular. Enfoco la resposta donant un perfil general de futbolistes que poden dotar de força l’estructura del mig del camp. Si ho mirem amb perspectiva podem dir: i Yaya Touré? I Keita? I Davids? Tothom en el seu moment ha necessitat dins l’estructura de l’equip un equilibri entre la qualitat i la força. No es pot determinar com un element que defineix l’estil, sinó com una peça que té una funció determinada.

És cert que Valverde és un entrenador que té aquest aurèola. De fet, ve d’un equip [l’Athletic] que se subministra a través de jugadors del planter. Per tant, ha d’estar molt acostumat a nodrir-se del planter. Però la dinàmica que et trobes en el dia a dia competint pot ajudar o bé perjudicar. Per exemple, si arribes al primer equip i et trobes una plantilla llarga hi ha menys possibilitats d’estirar de sota. I, en canvi, si es construeix una plantilla curta, més possibilitats hi haurà, perquè la dinàmica del dia a dia t’ho permetrà. La visió que pugui tenir un entrenador està influenciada per aquest dia a dia, per les lesions, els compromisos a assolir, el nombre jugadors de la plantilla... Dit això, entenem que Valverde és una persona acostumada a treballar en equips que es nodreixen del planter, que sempre li ha agradat observar els joves per desenvolupar-los, i nosaltres intentarem que sigui així.

És important, però tampoc cal treure-ho de context. Estar a segona té avantatges, però també inconvenients. Quan tens l’equip a segona B és més fàcil el trànsit del juvenil al Barça B, perquè l’exigència competitiva no és tan distant. En canvi, si tens l’equip a segona hi ha més dificultat que els juvenils arribin a l’exigència que es requereix. D’altra banda, tenir l’equip a segona suposa un focus d’atracció per a aquells joves talents d’arreu del món que ens podrien subministrar jugadors per al primer equip en un termini d’un o dos anys i, per tant, és més factible que vinguin. Com és lògic, estem contents d’estar a segona i farem la millor gestió possible per potenciar l’equip, ser competitius, mantenir la categoria i seguir formant jugadors. La idea és construir un Barça B de jugadors joves, de fins un màxim de 24 anys, perquè aquesta és la filosofia del nostre model. Caldrà competir contra equips madurs, fets i refets, i seria més fàcil fer-ho amb jugadors de 27 o 28 anys. Però això topa amb les expectatives de formació i desenvolupament del talent dels joves en l’últim esglaó abans del primer equip.

Crec que una cosa no té res a veure amb l’altra. El fet que aquests dos jugadors hagin decidit legítimament marxar no és perquè aquí no hi hagués un projecte esportiu enfocat en ells. Hi era, i penso que a nivell mundial no hi ha cap equip que pugui plantejar un projecte esportiu més clar que el del Barça. El nostre projecte no és només estar en un equip o un altre, sinó també la manera de jugar i d’interpretar el joc. Un aspecte que, ara per ara, els altres no tenen. Per tant, no ha de ser mai una excusa per marxar. Les raons són d’un altre caire.

Ho estem valorant, com és lògic. Som un club de nivell mundial i estem dins d’un mercat global que té unes regles d’actuació que a nosaltres ens perjudiquen. Per tant, no ens podem aturar i cal reaccionar. Com a exemple, el model de formació de jugadors del Barça és artesanal, molt constant en la manera de treballar perquè creixin de manera gradual a l’hora d’assimilar conceptes. En canvi, el mercat et diu que modifiquis aquesta manera de construir jugadors. Jo conec bé el model anglès [va formar part de l’acadèmia del Liverpool entre 2009 i 2012], que busca el rendiment individual del jugador. És un model en què una promesa de 16 anys passa a l’equip sub-18, i un sub-18, al sub-23. I si analitzen la majoria de jugadors que han sortit del Barça cap a Anglaterra, la majoria no han funcionat. Nosaltres el que volem és l’adaptació del jugador a un estil i no renunciarem als nostres principis.

Personalment, defenso aquesta filosofia, i sempre ho he manifestat. L’única puntualització és que la persona que marxa podria tornar, però en les mateixes condicions que va marxar. És a dir, si al Barça no li ha costat res que marxi tampoc li ha de costar res que torni. Tothom té dret a marxar per les raons que sigui, i si algun dia vol tornar haurà de ser amb les mateixes condicions. La meva filosofia no és haver de pagar per algú que ha decidit marxar.

El Barça no només es planteja formar jugadors, sinó també entrenadors. Guardiola i Luis Enrique en són un exemple. No és pot dir que siguin iguals, cadascú té caràcters diferents, però comparteixen el criteri de la casa. En Gerard ha anat creixent i ha esdevingut un gran entrenador, amb molta capacitat per crear bones dinàmiques de grup. Les ha sabut tenir en els moments difícils del primer any, així com en els bons. Ha estat capaç de crear una línia clara de treball i això el fa millor de cara al seu futur professional.

Les paraules saber greu es poden interpretar malament. Jo considero que l’Andrés simbolitza tant la idea que ens ha fet grans que jo me l’emportaria per tenir-lo al costat a tot arreu. Ell pot explicar la manera d’interpretar el joc als jugadors del primer equip, als del filial, als més petits, als entrenadors... El tindria a tots els nivells, perquè és una alma mater del club. És legítim que l’Andrés pugui decidir el seu futur. Tant com dificultós per al club no dir-li que té totes les portes obertes a l’hora de decidir. Però jo a l’Andrés el tindria al costat meu a tot arreu, perquè els seus valors, esportius i personals, són el que el Barça sempre ha volgut tenir i vol tenir, perquè és el que ens ha fet grans.

No és que la dificulti, és que el nombre màxim de fitxes és de 25. És un tema que s’anirà gestionant els propers dies. En la planificació esportiva vaig de bracet i de manera complementària a la feina que estan fent bàsicament en Robert Fernández i l’Ernesto Valverde.