Per sort, tota la família i els amics estem bé de salut. L’estic vivint a Balaguer. Pel que fa a la part laboral, sortint de la zona de confort, reinventant-nos, aprenent altres maneres d’entrenar que no ens havíem plantejat.

Hem dissenyat una mena de competició amb el hashtag #joentrenoacasa. A més dels entrenaments de cada dia, els proposem altres reptes, alguns relacionats amb el futbol i d’altres que no, com tests, receptes de cuina... Volem fomentar la part més creativa de les jugadores. També tenim exercicis que han de fer en grup per fomentar l’esperit de grup. Així les motivem perquè continuïn entrenant-se, perquè tot el que sigui competir els agrada i les motiva. Ens ha permès tenir contacte entre jugadores i també cos tècnic i fer més fort l’esperit d’equip.

Aquest programa inclou un o dos entrenaments diaris, depenent de la planificació de la setmana. Són entrenaments variables per fugir una mica de la rutina que ja ens porta el mateix confinament. Cada matí els enviem un pla. Tenim la dificultat afegida que cada jugadora està en context diferent. Tenim Hansen a Noruega que pot sortir al carrer i jugar en un camp de futbol. Lieke Martens i Van der Gragt a Holanda tenen restriccions diferents. I de les que estan aquí també varia. Hi ha qui té una bicicleta estàtica, qui té una cinta, qui no té res. El nostre cas no és com el d’alguns futbolistes que veus que tenen a casa un gimnàs més gran que el que tenim a la ciutat esportiva. Algunes de les nostres jugadores tenen una mica d’espai exterior, però moltes viuen en pisos de seixanta metres quadrats. Hem passat d’entrenar un equip de 25 jugadores a entrenar 25 jugadores amb sessions diferents.

A diari en un grup de WhatsApp. A banda d’això hi ha reunions de tota la plantilla amb el cos tècnic per videoconferència i hem fet reunions en petits grups per analitzar algun partit, fer accions a pilota aturada... Tot dins dels reptes que deia.

El pitjor per a nosaltres és aquesta incertesa. La federació es va pronunciar en aquesta línia, però no va ser una decisió definitiva sobre cadascuna de les categories i competicions. No sabem què passarà. A mi, com a Lluís Cortés, m’agradaria jugar els partits que falten, però només si les autoritats sanitàries diuen que les condicions en què jugarem seran segures i minimitzant el risc de contagi. Tampoc podem jugar a qualsevol preu.

La realitat de la primera i la segona divisió masculina no té res a veure amb la nostra. Els pressupostos, per començar, són diferents. Potser no és viable en la nostra realitat l’accés als tests que s’han de fer, per exemple. Al final, són els experts els que han de dir si es pot jugar i com s’ha de jugar.

Seria el més just. A mi m’agradaria jugar el que queda, amb l’opció que teníem de fer números de rècord, però si no es pot jugar, crec que el més just seria premiar la nostra trajectòria amb el títol, l’esforç que han fet les jugadores durant tot l’any. Tenim nou punts d’avantatge a falta de vuit partits.

No vull ni pensar-ho. Amb tot l’esforç que hem fet. No hem perdut cap partit i estàvem fent bon futbol i engrescant la gent.

El problema és que la pandèmia està estesa per tot Europa, però a ritmes diferents. És cert que la propera Champions no comença fins a l’octubre, així que hi ha mesos per poder jugar-la. Juny, juliol, agost, setembre. És una decisió difícil perquè hi ha diferents ritmes i diferents circumstàncies. Per exemple, els vols estan restringits. Potser no tots els clubs podem assumir viatjar en vols privats.

Era el nostre any. Les jugadores tenien ganes de títols, sobretot de la lliga. La teníem a tocar, ja hem guanyat la supercopa, estem en els quarts de final de la Champions i a semifinals de copa. L’any passat, jugar la final de la Champions ens va donar vida, va ser molt bèstia, però la realitat és que no vam guanyar res. Ara venia el moment més bonic de la temporada, el de celebrar els títols, sobretot la lliga.

L’objectiu és la lliga, sobretot després de quatre anys sense guanyar-la. La supercopa la vam guanyar amb superioritat. La copa també va lligada a la sort del sorteig. És cert que els equips més forts ja estan eliminats i havíem de jugar la semifinal contra el Sevilla. La temporada la tenim en el punt on volíem, però ara aparcada.

Ella és molt valenta. Crec que l’objectiu del club ha de ser arribar a semifinals, estar entre els quatre primers. Hem de ser conscient que també depèn molt del sorteig. Ara per ara, hi ha dos clubs, el Wolfsburg i el Lió, que estan un pas davant de la resta. És cert que cada vegada estem més a prop i més preparades per competir amb elles, però és difícil. Primer, hauríem de guanyar l’Atlético, un rival que ens coneix molt. Després, ens tocaria el Wolfsburg a semifinals. Hauríem de competir contra un rival molt dur.

Sobretot temps. Ens porten avantatge en aquest sentit. Fa anys que van apostar pel futbol femení i el Barça ho fa des de fa menys temps. Tenen pressupostos més alts, però aquí l’aposta és ferma i crec que necessitem temps. Tenim jugadores molt joves com Aitana o Patri, que cada vegada estan més preparades per competir contra aquest equips. I hem de sumar jugadores més experimentades i fitxatges que hem anat fent com Jennifer Hermoso, Hansen, Lieke Martens, Oshoala, que ja estan acostumades a jugar aquests partits.

Sí. És el camí del club, però no ha de ser un objectiu a curt termini ni ens hi hem d’obsessionar. Hi ha altres federacions, com l’anglesa, que estan treballant molt perquè els seus equips pugin de nivell i posant diners, però el Barça no s’està quedant enrere. Estem intentant entrenar-nos més i millor, portant més jugadores top. S’estan posant les eines per aconseguir-ho, però cal temps.

El Barça està sent un referent a Europa de com tractar el futbol femení. Des de la feina que va fer Jordi Mestre professionalitzant la secció, amb Maria Teixidor agafant el relleu i ara Xavi Vilajoana. Ja ens hem reunit amb ell i vol mantenir aquesta aposta. La societat està fent créixer l’esport femení i el Barça ha de ser un referent en tot i en això, també.

Teníem una millor condició. Físicament estàvem molt millor. Ens hem entrenat moltes més hores, hem fet més gimnàs i hem estat un equip més que mai. Hem explotat millor les virtuts de cada jugadora.

Hem d’estar molt agraïts a tot el que ha fet, traient hores de la seva família. Ha buscat patrocinadors, ha negociat perquè poguéssim entrenar-nos més hores en gespa natural. Ha lluitat per nosaltres. Només tenim paraules d’agraïment perquè la seva implicació ha estat brutal.

Sí. Està molt engrescat amb el projecte i amb l’equip. Ja ens ha preguntat quines són les nostres necessitats per a la temporada que ve. Creu en aquest projecte, sap que és un dels punts forts del club i està segur que es poden fer coses grans amb aquest equip.

Encara no ho sabem. Teníem la temporada que ve preparada perquè la planificació s’ha d e fer en temps, però ara està en stand-by. Tothom espera a veure com acaba tot. Jo crec que ens passarà factura, però a tothom, així que estarem en igualtat de condicions. El club sí ens ha dit que no ens preocupem.

El creixement estava sent molt gran. No crec que vagi enrere, però sí pot frenar la seva evolució. Sobretot pel problema econòmic que viuran els clubs.

Tant com desaparèixer no ho crec, però els clubs que no tenen el suport d’un club gran de futbol patiran. Hauran de rebaixar els pressupostos i tenir plantilles menys competitives.

És la consolidació definitiva del futbol femení. Ha trigat, però ha arribat. És bo, no només per una qüestió de salari. No podia ser que jugadores només haguessin cotitzat un any després d’haver jugat vint anys. S’han aconseguit baixes per maternitat. Tot això potser és més important que el salari mínim.