EN CAMPANYA
JORDI BASTÉ
12. Somriure a prop del Camp Nou
(Li agrada Rod Stewart i li dic que aquest senyor ja està molt gastat. I li sona el mòbil. «Truca'm d'aquí a quinze minuts», diu en portuguès al receptor. M'assegura que no pot menjar ostres que, per cert, li entusiasmen, perquè n'és al·lèrgic. Li torna a sonar el mòbil. «Reservaré taula a dos quarts de tres. T'hi espero», diu al desesperat interlocutor, que penja ràpid. Fa ‘footing' cinc cops per setmana per on pot, bàsicament per la carretera de les Aigües, enganxat a un Ipod minúscul en què té cançons de tot tipus, malgrat que bàsicament el ritme el segueix amb ‘funky', «com ha de ser» –li confirmo–. Pensa uns segons quan li pregunto quin és el millor partit del Barça de la història, però somriu quan deixa anar el 2-6 del Bernabéu: «Estava a Madrid i la sensació és molt diferent al camp que si l'hagués vist per la tele.» Diu que el futbolista que, afectivament i esportivament, l'ha marcat més del Barça ha estat «òbviament Ronaldinho» i, si no guanya, assegura que tornarà a la cadira que té des de fa quaranta anys al Camp Nou, a tribuna, boca 210. Escolar del Costa Llobera, llicenciat per Esade i soldat ras a la Seu d'Urgell, Sandro Rosell ha quedat confirmat com a candidat pel vistiplau de la seva esposa, que un dia li va preguntar: «Sandro, vols dir?» I el Sandro li va respondre: «Sí. N'estic segur.» Fins avui, dos anys després d'aquella conversa, és el gran favorit per ser el president del Barça).
La conversa amb Sandro Rosell es produeix a l'interior d'un cotxe amb l'aire condicionat a tota nata, que em fa somriure víctima de les glaceres que m'encongeixen la cara. Sóc com un crustaci al congelador, però és sempre millor que aguantar una inaguantable calor a l'exterior. És migdia, gairebé hora de dinar, i el cotxe de Rosell sembla l'únic lloc de la nació on passa desapercebut a causa de la seva tremenda popularitat. Una senyora gran el distingeix per la finestra del copilot i li fa un senyal que l'obliga a abaixar el vidre: «No sóc sòcia, però ànims.»
La sensació és que Rosell arribarà a diumenge esgotat, tot i que garanteix que no està cansat mentalment «però sí un pèl físicament». No es veu president del Barça encara, tot i que ahir va viure un matí a tocar del Camp Nou, quan es va reunir amb l'Associació de Veïns del Barri de les Corts, seu que està just al davant de l'entrada de l'estadi pel gol sud, a la travessera. No accepta fer-se fotos a la façana de l'estadi perquè li sembla pretensiós i excessivament triomfalista. A Rosell el recordo en el passat jugant a l'atac verbalment i, en canvi, en aquesta campanya electoral va amb el fre de mà posat, molt defensiu, excessivament conservador. «És que no vull atacar perquè significaria parlar dels altres candidats i no ho vull. S'ha de guanyar mirant el futur, parlant de projectes i no intentant tacar per tacar.»
Quan li pregunto pel primer que farà dilluns al matí si guanya les eleccions m'assegura: «Reunir-me amb Pep Guardiola» i després: «Intentar fer-ho amb Joan Laporta. Repeteixo: ho intentaré i juro que ho faré sense cap tipus de ressentiment.» Surt somrient del cotxe i ens apropem al mercat de les Corts, el seu mercat, el del seu barri on, a més, ara viu. És el lloc de Barcelona on Sandro Rosell ha decidit fer-se la foto. No vol cap risc. Tot està mil·limètricament estudiat per no semblar res que no s'és. Mentre es dirigeix a la porta d'entrada unes noies li canten l'himne del Barça i ell somriu amablement, hàbilment... Destaca per damunt de la mitjana perquè, tot i la calor insuportable, va amb vestit fosc i corbata, però aguanta la caiguda indiscriminada del sol sobre l'asfalt.
Saluda amb la mà la gent, es fa la fotografia i a un senyor que passa per allà li crida: «Manolo, reserva'm una taula per d'aquí a mitja hora per cinc o sis.» Somrient. És el propietari d'un restaurant proper on, a més, Rosell sopa molts dies després dels partits al Camp Nou. És hiperactiu. No para. Si fos músic tocaria la trompeta, el violí, la flauta dolça, el piano i la guitarra. Tot a la vegada. Peus, mans, aixelles i boca. Fot-li que és de Reus.
Està més prudent que mai i somriu, sempre somriu. Diu de Marc Ingla: «Ha utilitzat una determinada estratègia que m'ha sorprès. Mai he estat amic seu, ni l'he conegut excessivament. En la junta teníem només una relació professional.» De Ferrer afirma: «Ha d'aguantar Laporta fins al final. Però amb el Jaume sempre hem tingut una bona relació.» A Agustí Benedito el defineix com «un bon orador». Li torna a sonar el mòbil. L'esperen per fer un reportatge per TVE. I marxa saludant a la dreta, a l'esquerra. «Adéu Sandro» –li crida un senyor d'edat–. I no sé si per inèrcia o per esgotament puja al cotxe i esbufega. Seu i s'acomiada des de la finestra del copilot somrient, com sempre. I ja no sé si el somriure és congelat víctima de l'aire condicionat o que el porta incrustat i la seva felicitat no té límits. Dilluns, Déu dirà... somrient.