(Li agrada Rod Stewart i li dic que aquest senyor ja està molt gas­tat. I li sona el mòbil. «Truca'm d'aquí a quinze minuts», diu en por­tuguès al recep­tor. M'asse­gura que no pot men­jar ostres que, per cert, li entu­si­as­men, perquè n'és al·lèrgic. Li torna a sonar el mòbil. «Reser­varé taula a dos quarts de tres. T'hi espero», diu al des­es­pe­rat inter­lo­cu­tor, que penja ràpid. Fa ‘foo­ting' cinc cops per set­mana per on pot, bàsica­ment per la car­re­tera de les Aigües, engan­xat a un Ipod minúscul en què té cançons de tot tipus, mal­grat que bàsica­ment el ritme el segueix amb ‘funky', «com ha de ser» –li con­firmo–. Pensa uns segons quan li pre­gunto quin és el millor par­tit del Barça de la història, però som­riu quan deixa anar el 2-6 del Ber­nabéu: «Estava a Madrid i la sen­sació és molt dife­rent al camp que si l'hagués vist per la tele.» Diu que el fut­bo­lista que, afec­ti­va­ment i espor­ti­va­ment, l'ha mar­cat més del Barça ha estat «òbvi­a­ment Ronal­dinho» i, si no gua­nya, asse­gura que tor­narà a la cadira que té des de fa qua­ranta anys al Camp Nou, a tri­buna, boca 210. Esco­lar del Costa Llo­bera, lli­cen­ciat per Esade i sol­dat ras a la Seu d'Urgell, San­dro Rosell ha que­dat con­fir­mat com a can­di­dat pel vis­ti­plau de la seva esposa, que un dia li va pre­gun­tar: «San­dro, vols dir?» I el San­dro li va res­pon­dre: «Sí. N'estic segur.» Fins avui, dos anys després d'aque­lla con­versa, és el gran favo­rit per ser el pre­si­dent del Barça).

La con­versa amb San­dro Rosell es pro­du­eix a l'inte­rior d'un cotxe amb l'aire con­di­ci­o­nat a tota nata, que em fa som­riure víctima de les gla­ce­res que m'encon­gei­xen la cara. Sóc com un crus­taci al con­ge­la­dor, però és sem­pre millor que aguan­tar una ina­guan­ta­ble calor a l'exte­rior. És mig­dia, gai­rebé hora de dinar, i el cotxe de Rosell sem­bla l'únic lloc de la nació on passa des­a­per­ce­but a causa de la seva tre­menda popu­la­ri­tat. Una senyora gran el dis­tin­geix per la fines­tra del copi­lot i li fa un senyal que l'obliga a abai­xar el vidre: «No sóc sòcia, però ànims.»

La sen­sació és que Rosell arri­barà a diu­menge esgo­tat, tot i que garan­teix que no està can­sat men­tal­ment «però sí un pèl física­ment». No es veu pre­si­dent del Barça encara, tot i que ahir va viure un matí a tocar del Camp Nou, quan es va reu­nir amb l'Asso­ci­ació de Veïns del Barri de les Corts, seu que està just al davant de l'entrada de l'estadi pel gol sud, a la tra­ves­sera. No accepta fer-se fotos a la façana de l'estadi perquè li sem­bla pre­tensiós i exces­si­va­ment tri­om­fa­lista. A Rosell el recordo en el pas­sat jugant a l'atac ver­bal­ment i, en canvi, en aquesta cam­pa­nya elec­to­ral va amb el fre de mà posat, molt defen­siu, exces­si­va­ment con­ser­va­dor. «És que no vull ata­car perquè sig­ni­fi­ca­ria par­lar dels altres can­di­dats i no ho vull. S'ha de gua­nyar mirant el futur, par­lant de pro­jec­tes i no inten­tant tacar per tacar.»

Quan li pre­gunto pel pri­mer que farà dilluns al matí si gua­nya les elec­ci­ons m'asse­gura: «Reu­nir-me amb Pep Guar­di­ola» i després: «Inten­tar fer-ho amb Joan Laporta. Repe­teixo: ho inten­taré i juro que ho faré sense cap tipus de res­sen­ti­ment.» Surt som­ri­ent del cotxe i ens apro­pem al mer­cat de les Corts, el seu mer­cat, el del seu barri on, a més, ara viu. És el lloc de Bar­ce­lona on San­dro Rosell ha deci­dit fer-se la foto. No vol cap risc. Tot està mil·limètri­ca­ment estu­diat per no sem­blar res que no s'és. Men­tre es diri­geix a la porta d'entrada unes noies li can­ten l'himne del Barça i ell som­riu ama­ble­ment, hàbil­ment... Des­taca per damunt de la mit­jana perquè, tot i la calor insu­por­ta­ble, va amb ves­tit fosc i cor­bata, però aguanta la cai­guda indis­cri­mi­nada del sol sobre l'asfalt.

Saluda amb la mà la gent, es fa la foto­gra­fia i a un senyor que passa per allà li crida: «Manolo, reserva'm una taula per d'aquí a mitja hora per cinc o sis.» Som­ri­ent. És el pro­pi­e­tari d'un res­tau­rant pro­per on, a més, Rosell sopa molts dies després dels par­tits al Camp Nou. És hiperac­tiu. No para. Si fos músic toca­ria la trom­peta, el violí, la flauta dolça, el piano i la gui­tarra. Tot a la vegada. Peus, mans, aixe­lles i boca. Fot-li que és de Reus.

Està més pru­dent que mai i som­riu, sem­pre som­riu. Diu de Marc Ingla: «Ha uti­lit­zat una deter­mi­nada estratègia que m'ha sorprès. Mai he estat amic seu, ni l'he cone­gut exces­si­va­ment. En la junta teníem només una relació pro­fes­si­o­nal.» De Fer­rer afirma: «Ha d'aguan­tar Laporta fins al final. Però amb el Jaume sem­pre hem tin­gut una bona relació.» A Agustí Bene­dito el defi­neix com «un bon ora­dor». Li torna a sonar el mòbil. L'espe­ren per fer un repor­tatge per TVE. I marxa salu­dant a la dreta, a l'esquerra. «Adéu San­dro» –li crida un senyor d'edat–. I no sé si per inèrcia o per esgo­ta­ment puja al cotxe i esbu­fega. Seu i s'aco­mi­ada des de la fines­tra del copi­lot som­ri­ent, com sem­pre. I ja no sé si el som­riure és con­ge­lat víctima de l'aire con­di­ci­o­nat o que el porta incrus­tat i la seva feli­ci­tat no té límits. Dilluns, Déu dirà... som­ri­ent.