CRÒNICA D'AMBIENT
pep riera
I al final va acabar sortint el sol
El matí d'ahir a Barcelona era gris, plujós. A migdia venia de gust arrecerar-se a l'avantllotja del Camp Nou, on es feia l'acte de lliurament del premi Vázquez Montalbán a Ramon Besa, segurament l'únic espècimen del periodisme esportiu que genera unanimitat en l'estima i el respecte. No només això. En l'exercici de la professió ens fa un favor a tots perquè dignifica el periodisme esportiu, la branca més desprestigiada de la desprestigiada professió periodística. No són bons temps per al periodisme, com per a tantes altres coses. I per això escoltar en Ramon sempre és reconfortant. Potser predica en el desert del negoci de la comunicació, però té més raó que un sant. La capacitat d'anàlisi és la seva qualitat més vistent. Ja sigui d'un partit de futbol, de la situació del Barça, del periodisme, fins i tot de la realitat humana. Referent a pesar seu, se sent incòmode en el protagonisme en actes com el d'ahir. Però, com si fos un mecanisme d'autodefensa, desplega les seves millors qualitats perquè s'autoexigeix estar a l'altura de la situació. I la situació ahir duia el nom de Manuel Vázquez Montalbán, gran referent de periodisme i d'interpretació del Barça. Amb un discurs impecable, sense por de posar-nos cara a cara amb moltes certeses, abrigant-nos amb passatges altament emotius, en Ramon no només va estar a l'altura sinó que MVM pot descansar en pau perquè els valors que ell encarnava estan ben resguardats i perquè ara ja hi ha qui ens explica el Barça com ho feia ell. Com Pep Guardiola, bon amic seu, en Ramon és de poble i està dotat dels millors valors humans. Segur que si Guardiola fos periodista seria en Ramon, i que si en Ramon fos entrenador seria Guardiola. Però els tenim tots dos al millor lloc per a tots nosaltres. Durant una hora, es van il·luminar moltes parts fosques. Quan vam sortir, havia sortit el sol.