El matí d'ahir a Bar­ce­lona era gris, plujós. A mig­dia venia de gust arre­ce­rar-se a l'avant­llotja del Camp Nou, on es feia l'acte de lliu­ra­ment del premi Vázquez Mon­talbán a Ramon Besa, segu­ra­ment l'únic espècimen del peri­o­disme espor­tiu que genera una­ni­mi­tat en l'estima i el res­pecte. No només això. En l'exer­cici de la pro­fessió ens fa un favor a tots perquè dig­ni­fica el peri­o­disme espor­tiu, la branca més des­pres­ti­gi­ada de la des­pres­ti­gi­ada pro­fessió periodística. No són bons temps per al peri­o­disme, com per a tan­tes altres coses. I per això escol­tar en Ramon sem­pre és recon­for­tant. Pot­ser pre­dica en el desert del negoci de la comu­ni­cació, però té més raó que un sant. La capa­ci­tat d'anàlisi és la seva qua­li­tat més vis­tent. Ja sigui d'un par­tit de fut­bol, de la situ­ació del Barça, del peri­o­disme, fins i tot de la rea­li­tat humana. Refe­rent a pesar seu, se sent incòmode en el pro­ta­go­nisme en actes com el d'ahir. Però, com si fos un meca­nisme d'auto­de­fensa, des­plega les seves millors qua­li­tats perquè s'auto­e­xi­geix estar a l'altura de la situ­ació. I la situ­ació ahir duia el nom de Manuel Vázquez Mon­talbán, gran refe­rent de peri­o­disme i d'inter­pre­tació del Barça. Amb un dis­curs impe­ca­ble, sense por de posar-nos cara a cara amb mol­tes cer­te­ses, abri­gant-nos amb pas­sat­ges alta­ment emo­tius, en Ramon no només va estar a l'altura sinó que MVM pot des­can­sar en pau perquè els valors que ell encar­nava estan ben res­guar­dats i perquè ara ja hi ha qui ens explica el Barça com ho feia ell. Com Pep Guar­di­ola, bon amic seu, en Ramon és de poble i està dotat dels millors valors humans. Segur que si Guar­di­ola fos peri­o­dista seria en Ramon, i que si en Ramon fos entre­na­dor seria Guar­di­ola. Però els tenim tots dos al millor lloc per a tots nosal­tres. Durant una hora, es van il·lumi­nar mol­tes parts fos­ques. Quan vam sor­tir, havia sor­tit el sol.