L'aterratge perfecte d'en Sandro

Un 60% dels vots i el fet de dei­xar la resta dels can­di­dats a 35 punts de distància equi­val a l'ater­ratge per­fecte. Si afe­gei­xes a la festa que el con­ti­nu­isme ha que­dat últim i les erra­des del pre­si­dent sor­tint durant el tram final de man­dat, t'ho han ser­vit mas­te­gat. Per això, la inèrcia adop­tada en cam­pa­nya; i per això, les evidències de ren­dició ofi­cial. No que­dava cap altra sor­tida que la concòrdia, posar la ins­ti­tució per sobre dels per­so­na­lis­mes i fer el traspàs de poders, la infor­mació sobre la situ­ació actual del club i els seus afers de manera asse­nyada i cabal. Per­fecte. Millor per a tots. Res­pi­rem tran­quils. No cal qua­li­fi­car-ho de modèlic. No que­dava cap altre remei després de rebre una segona moció de cen­sura i con­fir­mar allò que la soci­e­tat civil feia cinc anys que coïa a l'olla, la forja del nou líder, beneït per tota mena de poders, molt menys abra­o­nats dels que van acom­pa­nyar els ris­cos d'en Jan en les seves mun­ta­nyes rus­ses. Si Guar­di­ola es va pre­sen­tar refu­sant ni un sol dia de gràcia, Rosell en té, pel cap baix, dos-cents, i ens que­dem curts. Gen­ti­lesa d'haver arra­sat. Quan vénen de cara, rai. Encara dis­posa d'una bona estona per rumiar els pri­mers cops d'efecte.

Per exem­ple, els típics fit­xat­ges popu­lis­tes del pre­si­dent nou­vin­gut. Allò que desitgi en Pep, ho tindrà. No impor­ten els 469 mili­ons de deute ni la pro­mesa d'aus­te­ri­tat quan que­den sis anys de man­dat i al dar­rere hi ha un equip direc­tiu que aplega el millor de cada casa, capaç de gene­rar immen­ses xar­xes de com­pli­ci­tat que el soci comú, tan lluny d'aquests mons, ni ima­gina. La nova gestió no ha enge­gat encara motors. Quan ho faci, amb l'empenta, la il·lusió i l'ener­gia pròpies de l'arren­cada, només hau­ran de dei­xar en pau la part espor­tiva i cor­re­gir les des­vi­a­ci­ons d'un model de gestió que ja es troba dis­se­nyat. A ells els cor­res­pon fixar-lo com a defi­ni­tiu, con­ver­tir-lo en estil de joc empre­sa­rial. Comp­tes d'explo­tació al des­patx, com si parléssim de la Masia reforçada amb cracks mun­di­als sobre la gespa. Serà un repte, és clar. Gens fàcil, també. Però aquí el tenen, al davant i clara­ment pre­sen­tat. Els toca arre­lar-lo als alum­nes avan­tat­jats, als quals bona part de les clas­ses benes­tants i dels socis han deci­dit con­fiar la nau, tips de cer­tes mane­res exa­ge­ra­des i vani­to­ses.