Si el Barça cotitzés en borsa i els socis en fos­sin els acci­o­nis­tes, diríem que el man­dat de Joan Laporta (2003-10) al cap­da­vant del club ha estat el negoci del segle per als culers. Els objec­tius asso­lits, les fron­te­res tras­pas­sa­des, els valors dis­pa­rats, la imatge subli­mada, tots els indi­ca­dors par­len objec­ti­va­ment d'un salt de qua­li­tat enorme, que ha con­ver­tit el Barça en la prin­ci­pal referència fut­bolística de la dècada, una con­questa fran­ca­ment difícil d'ima­gi­nar fa només set anys.

Wins­ton Churc­hill no va gua­nyar la guerra als ale­manys, ho van fer els angle­sos (i sobre­tot els seus ali­ats), però la història no pot expli­car aque­lla victòria sense con­ce­dir un paper impres­cin­di­ble i deter­mi­nant a l'esta­dista anglès. Laporta no és Churc­hill ni el Barça és Angla­terra, però la història del Barça i el seu rol en el segle XXI no es podran expli­car sense tenir en compte el paper també impres­cin­di­ble i deter­mi­nant d'aquest advo­cat que va aga­far un club depri­mit, acom­ple­xat, sense rumb, immers en una pro­funda crisi i el deixa en el millor moment de la seva història, con­ver­tit en gran potència del fut­bol mun­dial.

Laporta no ha inven­tat la sopa d'all. Ni el bon gust pel fut­bol que sem­pre ha tin­gut el Barça, ni la Masia, ni el Camp Nou, ni el blau­grana de la samar­reta, ni tan sols el Power­point. Però ha sabut posar-se al davant del club i esti­rar del carro; posar rumb a l'excel·lència i no defa­llir en el camí; cana­lit­zar la poten­ci­a­li­tat del club per obte­nir una velo­ci­tat de cre­uer difícil de seguir. No ho ha fet pas sol, però ha sabut envol­tar-se de gent capaç, i ha posat més alt que mai el llistó de l'auto­es­tima bar­ce­lo­nista.

I mal­grat això, ho podria haver fet millor. Laporta és com un cop de vent, tan capaç de por­tar-te a des­co­brir Amèrica com d'arra­sar tot el que troba al seu pas. Sem­pre li podrem retreure exces­sos, man­can­ces, errors i omis­si­ons. Esce­nes, com la de l'aero­port, el xofer o el loro; espi­nes com l'afer Eche­varría; con­flic­tes interns en la junta (quinze dimis­si­ons en set anys); dei­xar anco­rada l'assem­blea de socis en el segle pas­sat; haver fet política per­so­nal des del Barça, i no haver evi­tat el nefast bienni de l'auto­com­plaença for­men part del pas­siu d'aquest man­dat. Un pas­siu que ha matat el fee­ling amb el soci, però que acaba sent irre­lle­vant davant el colos­sal actiu d'aquests set anys. Començant pels títols (dues Cham­pi­ons, qua­tre lli­gues, el mun­dial i les sis copes), però també pel fut­bol amb deno­mi­nació d'ori­gen, pel paper de la Masia i per la jerar­quia i con­fiança que tot això ha donat al club. I con­ti­nu­ant pel crei­xe­ment social (175.000 socis) i econòmic (430 mili­ons d'ingres­sos, 2009/10); pel res­cat d'una cata­la­ni­tat mili­tant i sense com­ple­xos; per l'expulsió dels vio­lents; per la sin­gu­lar iden­ti­fi­cació amb l'Uni­cef; per l'altíssim nivell de les sec­ci­ons; o per tenir més segui­dors que mai arreu del món i el cer­cle virtuós fun­ci­o­nant a ple ren­di­ment.

El «millor pre­si­dent de la història del Barça» o el «pre­si­dent del millor Barça de la història»? Més que un debat de lle­pa­fils, el que cal­dria és pre­gun­tar-se si con­ce­dim més valor a un cinc pelat fent el màxim o a un vuit sense fer tot el que pots. La res­posta sem­pre serà sub­jec­tiva, però el que no can­via és que Laporta tan­carà dime­cres un man­dat històric, segu­ra­ment el més pro­duc­tiu, qua­li­ta­ti­va­ment i quan­ti­ta­tiva, dels 111 anys de vida del club. Per això, ni estra­nya ni sorprèn que la per­sona amb més crèdit avui dia entre el bar­ce­lo­nisme, que és Pep Guar­di­ola, se sortís del guió en la cele­bració de l'última lliga per pro­nun­ciar aquell «Pre­si­dent, gràcies per aquests set anys». Queda dit.