aquest any també
toni brosa
Set anys i vuit dies històrics
Si el Barça cotitzés en borsa i els socis en fossin els accionistes, diríem que el mandat de Joan Laporta (2003-10) al capdavant del club ha estat el negoci del segle per als culers. Els objectius assolits, les fronteres traspassades, els valors disparats, la imatge sublimada, tots els indicadors parlen objectivament d'un salt de qualitat enorme, que ha convertit el Barça en la principal referència futbolística de la dècada, una conquesta francament difícil d'imaginar fa només set anys.
Winston Churchill no va guanyar la guerra als alemanys, ho van fer els anglesos (i sobretot els seus aliats), però la història no pot explicar aquella victòria sense concedir un paper imprescindible i determinant a l'estadista anglès. Laporta no és Churchill ni el Barça és Anglaterra, però la història del Barça i el seu rol en el segle XXI no es podran explicar sense tenir en compte el paper també imprescindible i determinant d'aquest advocat que va agafar un club deprimit, acomplexat, sense rumb, immers en una profunda crisi i el deixa en el millor moment de la seva història, convertit en gran potència del futbol mundial.
Laporta no ha inventat la sopa d'all. Ni el bon gust pel futbol que sempre ha tingut el Barça, ni la Masia, ni el Camp Nou, ni el blaugrana de la samarreta, ni tan sols el Powerpoint. Però ha sabut posar-se al davant del club i estirar del carro; posar rumb a l'excel·lència i no defallir en el camí; canalitzar la potencialitat del club per obtenir una velocitat de creuer difícil de seguir. No ho ha fet pas sol, però ha sabut envoltar-se de gent capaç, i ha posat més alt que mai el llistó de l'autoestima barcelonista.
I malgrat això, ho podria haver fet millor. Laporta és com un cop de vent, tan capaç de portar-te a descobrir Amèrica com d'arrasar tot el que troba al seu pas. Sempre li podrem retreure excessos, mancances, errors i omissions. Escenes, com la de l'aeroport, el xofer o el loro; espines com l'afer Echevarría; conflictes interns en la junta (quinze dimissions en set anys); deixar ancorada l'assemblea de socis en el segle passat; haver fet política personal des del Barça, i no haver evitat el nefast bienni de l'autocomplaença formen part del passiu d'aquest mandat. Un passiu que ha matat el feeling amb el soci, però que acaba sent irrellevant davant el colossal actiu d'aquests set anys. Començant pels títols (dues Champions, quatre lligues, el mundial i les sis copes), però també pel futbol amb denominació d'origen, pel paper de la Masia i per la jerarquia i confiança que tot això ha donat al club. I continuant pel creixement social (175.000 socis) i econòmic (430 milions d'ingressos, 2009/10); pel rescat d'una catalanitat militant i sense complexos; per l'expulsió dels violents; per la singular identificació amb l'Unicef; per l'altíssim nivell de les seccions; o per tenir més seguidors que mai arreu del món i el cercle virtuós funcionant a ple rendiment.
El «millor president de la història del Barça» o el «president del millor Barça de la història»? Més que un debat de llepafils, el que caldria és preguntar-se si concedim més valor a un cinc pelat fent el màxim o a un vuit sense fer tot el que pots. La resposta sempre serà subjectiva, però el que no canvia és que Laporta tancarà dimecres un mandat històric, segurament el més productiu, qualitativament i quantitativa, dels 111 anys de vida del club. Per això, ni estranya ni sorprèn que la persona amb més crèdit avui dia entre el barcelonisme, que és Pep Guardiola, se sortís del guió en la celebració de l'última lliga per pronunciar aquell «President, gràcies per aquests set anys». Queda dit.