Aquesta copa és del Barça. No l’ha guanyada encara, però podrà fer-ho en la final de La Cartuja després d’una gran remuntada contra el Sevilla. Els de Ronald Koeman han anat d’heroïcitat en heroïcitat fins a la final. Una pròrroga contra el Cornellà, remuntada contra el Rayo i una altra pròrroga contra el Granada, aquella forçada en l’últim alè del partit. Com la que ahir va forçar Piqué per fer justícia després que el Barça fos molt superior als andalusos durant tot el partit i que Ter Stegen mantingués viva l’esperança aturant un penal a Ocampos.

Una nit màgica sense públic que es va començar a crear dissabte passat al Sánchez Pizjuán guanyant en partit de lliga. Per això Koeman va repetir el plantejament. La mateixa alineació, amb la miraculosa recuperació de Pedri, i el mateix dibuix. Amb tres centrals i dos laterals llargs. El Sevilla, perquè no li passés el mateix de dissabte, quan el Barça el va superar des del principi fins al final, va mirar de pressionar i incomodar la sortida de pilota dels blaugrana. Però els de Koeman van fer una primera part magnífica. Començava el partit amb dos gols en contra i va plantejar-lo amb un ritme infernal. Amb pressió i amb risc. Amb moltes jugades amb els centrals jugant duels individuals contra els davanters andalusos, anant a recuperar la pilota molt amunt, buscant l’anticipació i mirant de guanyar totes les pilotes dividides. L’esforç col·lectiu havia de ser gran. I per això no va ser estrany veure Messi i Dembélé baixant a defensar quan era necessari per aturar algun contraatac del Sevilla.

Amb la defensa molt segura ordenada per Piqué i la línia molt avançada, van ser unes quantes les arribades del Barça amb perill a l’àrea de Vaclik en la primera part. Dest va començar molt participatiu, tot i que Acuña li va anar guanyant terreny amb el pas dels minuts. Pedri va tornar a demostrar que és imprescindible en aquest equip i Dembélé, que és un jugador definitivament recuperat per a la causa. Els blaugrana arribaven per les bandes i també pel centre. No va estar gaire fi Dembélé en les seves dues primeres rematades, però a la tercera, com havia fet dissabte, va inaugurar el marcador. Pràcticament a peu aturat i des de fora de l’àrea, es va inventar una rematada que ningú va veure com entrava a la porteria. Ni Vaclik. Només s’havien jugat dotze minuts i el Barça s’apropava i posava la por al cos dels andalusos.

El gol no va fer canviar cap dels dos equips. El Barça continuava sent superior. Amb sortides netes de pilota i bones circulacions va anar creant perill. Messi, després d’una bona combinació amb Alba, va tenir el segon, però Acuña va treure la pilota sota els pals. També Pedri ho va intentar. Poc premi tenien els de Koeman en el descans per la tan bona primera part que havien fet, però estaven a prop d’igualar l’eliminatòria.

La segona part va ser jugada amb menys intensitat, sobretot en els primers minuts. Era normal. També perquè així ho va voler el Sevilla, que va fer un pas enrere i va preferir tancar-se, resistir i aprofitar alguna passada llarga per a En-Nesiry. El Barça no trobava espais i Koeman va donar entrada a Griezmann per Dest, canviant el dibuix i tornant al 4-3-3. D’una centrada de Dembélé, que es va situar com a extrem dret, va arribar la millor oportunitat del Barça, però la rematada d’Alba va topar amb el travesser. Poc després, va ser el Sevilla l’equip que va tenir l’oportunitat de sentenciar l’eliminatòria i aconseguir el passi per a la final. Va ser quan Sánchez Martínez va assenyalar un més que discutit penal de Mingueza, que havia fet un partit perfecte sobre Ocampos. El mateix argentí el va xutar i va aparèixer l’àngel salvador del Barça, Ter Stegen. L’alemany es va sumar a la feina col·lectiva. Volia contribuir a la remuntada.

Restava un quart d’hora i l’aturada de Ter Stegen va ser una injecció de moral per al Barça, que es va abocar l’atac. El Sevilla va recular encara més. Ja defensava a l’àrea petita, però el gol no arribava i Koeman s’ho va gastar tot, amb l’entrada de Trincão i Braithwaite per jugar els dos últims minuts i l’afegit. I en l’últim instant, després que l’àrbitre expulsés Fernando per una segona groga que el brasiler va fer pensant que allò s’acabava, Griezmann va posar una centrada que Piqué va convertir en el segon gol.

El Sevilla començava la pròrroga amb un home menys, desesperat i protestant totes les decisions arbitrals. Els de Lopetegui no estaven per al que havien d’estar i ben aviat va arribar el tercer gol del Barça, després d’una centrada d’Alba i un altre cop de cap, aquesta vegada de Braithwaite.

S’havia d’aguantar fins al final. Resistir els atacs del Sevilla i tenir la pilota el temps que es pogués. I ho va aconseguir el Barça, tot i un parell d’ensurts, unes mans de Lenglet que no van ser penal i la lesió de Piqué al genoll recuperat, que va fer que el central jugués coix el tram final de l’eliminatòria perquè Koeman no podia fer més canvis. Heroïcitat de Piqué i heroïcitat d’un Barça que no vol que la temporada sigui de transició, que vol tocar títol.