De Wembley al Gamla Ullevi. De Londres a Göteborg. Ciutats agermanades als cors dels barcelonistes. Al costat del 20 de maig del 1992, anotin una altra data per al record: el 16 de maig del 2021 ja és història eterna del barcelonisme. La primera sempre és la primera.

El míssil de Koeman en el mític minut 111, Johan entrebancant-se amb la tanca publicitària, el cop de puny involuntari de Nando a Juan Carlos en la celebració del gol... Sona la música de la Champions i al culer li plouen imatges. Fotografies mentals eternament vives en la memòria. Des d’ahir, més fotografies per a l’àlbum: el regal de Leupolz, el rostre impertèrrit d’Alèxia durant els més de dos minuts que el VAR va trigar a validar la decisió de Riem Hussein, el crit de felicitat d’Aitana, l’abraçada de Martens amb Graham Hansen, Losada alçant el trofeu al cel de Göteborg...

El Barça és el nou rei d’Europa. Classe magistral sota el cel estrellat suec. Fins i tot la pluja va respectar aquest Barça. Després de l’aiguat del dia de la prèvia, serenor en la final. Només el Chelsea hauria necessitat paraigua per suportar el diluvi que li va caure al damunt. Tempesta blaugrana en format futbol i una estrella brillant amb força al firmament. Cruyff somriu.

Abans de la final, la capitana Vicky Losada havia exigit futbol a aquest Barça. Havia reclamat personalitat. Havia dit que no seria un fracàs perdre la final, però sí que ho seria no mostrar una bona imatge. Era un dia per ensenyar l’ADN Barça al món. La resposta de l’equip va ser ferma. Coral. El Barça va atropellar el Chelsea des de l’essència. Abraçat al cruyffisme. Mimant la pilota i sometent el rival des de l’associació. Pilota i més pilota. Però si una cosa va demostrar el Barça va ser efectivitat. Una punteria brutal. Determinació. Quatre gols en 35 minuts. Aquest Barça és un mirall per a les noves generacions.

El 2019 el Barça queia agenollat a Budapest. Aquell dia, el totpoderós Olympique de Lió va mostrar al Barça que encara li quedava molta feina per fer si volia ser campió d’Europa. El camí ha acabat sent més curt del que s’esperava. Sols dos anys. La superioritat manifesta que el campió francès va mostrar aquell dia va ser la mateixa que el Barça va mostrar ahir a Göteborg. D’Ada Hegerberg a Alèxia Putellas. El futbol femení té nova reina.

Alèxia Putellas va ser la protagonista en la prèvia i va ser el factor determinant en la final. Quan en l’últim entrenament abans del partit va saltar a la gespa amb un voluminós embenat a la cuixa esquerra, es van disparar totes les alarmes. Es va entrenar al marge només mitja hora i el club va mantenir el secretisme durant tot el dia següent. Cap comunicat mèdic, cap filtració. Abans del partit, mentre tot l’equip encara era als vestidors, la de Mollet es va exercitar en solitari damunt l’escenari del partit. Era la prova definitiva per saber si estava al cent per cent per competir. Prova superada i a disfrutar. El seu partit va ser senzillament gloriós. Participació directa en els tres primers gols del duel. Seva va ser la recuperació de pilota al mig del camp en l’acció que acabaria originant el gol en pròpia porta de Leupolz abans del primer minut de joc. Seu va ser el gol de penal del Barça en el 0-2 i seva va ser l’assistència al primer toc en el tercer d’Aitana. Lliçó de talent.

Partidàs també de Lieke Martens. L’holandesa va estavellar una pilota al travesser en la primera acció del partit i va assistir Graham Hansen en el quart. Glòria eterna per a Aitana. La UEFA li va donar el premi MVP de la final. Seu va ser el tercer del Barça. Gran definició per sota les cames de Berger. Aitana és l’èxit de la Masia.

L’alegria d’aquest Barça contrasta amb la desolació de Pernille Harder. Tercera final de la Champions perduda en el currículum de la crac danesa. Tota una maledicció. Ahir era el dia del Barça. Lluís Cortés havia estat clar després de superar el mur del PSG. “A Budapest vam anar a gaudir de l’experiència, a Göteborg anirem a guanyar la final.” La cèlebre frase d’aquell dia ja ocupa un lloc de privilegi en l’hemeroteca. Primer premi. Objectiu complert. El Barça és el primer club del món que guanya una Champions en categoria masculina i femenina.

Ni rastre en tot el partit de Sam Kerr, Fran Kirby i Pernille Harder. El poderós trident ofensiu del Chelsea no va fer acte de presència ahir al Gamla Ullevi. Nit més plàcida del previst per a Sandra Paños. L’allau blaugrana va ser manifesta des del minut u. El gol matiner en pròpia porta de Leupolz va ser una estocada anímica insalvable. Si Lluís Cortés havia imaginat un inici de guió idíl·lic, segur que hauria estat alguna cosa similar a això. Impossible començar millor una final. El gol de penal d’Alèxia abans del primer quart d’hora de joc ja va ser una llosa insalvable per a un Chelsea superat en tots els sentits per les circumstàncies. Després del quart gol del Barça en el minut 36 de partit, l’entrenadora Emma Hayes va reunir a la banda totes les seves jugadores. La imatge parla per si mateixa. No va ser cap instrucció tàctica. Va ser una mena de conjuració moral. La final ja estava decidida i el que no es podia permetre el Chelsea era marxar del Gamla Ullevi amb un resultat en contra encara més humiliant. Llàgrimes entre les britàniques i eufòria desfermada al Barça. Ara sí, campiones d’Europa!