El Barça no sap com sortir del pou europeu en què està ficat. Tant se val qui sigui el rival. No cal ni que s’enfronti a un dels grans d’Europa perquè l’humiliïn i en surti escaldat i ensenyant totes les vergonyes. Si la golejada contra el Bayern al Camp Nou en l’estrena podia tenir alguna justificació, la d’ahir contra el Benfica a Da Luz no hi ha per on agafar-la. Va ser pel mateix resultat, un 3 a 0, però fa molt més mal per diversos motius. El primer, perquè desapareix d’una volada tota la il·lusió desfermada després del retorn d’Ansu Fati i la revifada que va fer l’equip en l’últim partit de lliga contra el Llevant. Per uns dies va semblar que aquest Barça podia començar a créixer i a reconstruir-se sobre unes bones bases, però tot això ara queda en dubte. Segurament hi ha molta més feina a fer de la que tothom es pensava el cap de setmana passat. També fa mal perquè la golejada no s’explica tant per mèrits del rival, sinó per errors propis, començant des de la banqueta. La figura de Koeman, que ja estava en qüestió, ara queda molt tocada i qui sap si no es prendran mesures dràstiques en els pròxims dies. No s’ha d’oblidar que diumenge l’equip visita el Wanda Metropolitano.

Koeman no va premiar el bon partit dels joves que van jugar contra el Llevant. La il·lusió, els arguments futbolístics i l’energia exhibida no van ser suficient perquè el tècnic s’atrevís a donar-los continuïtat contra el Benfica. En la Champions va tornar la versió més conservadora del tècnic holandès. Va apostar per l’experiència, la vella guàrdia, i fins i tot va recuperar el 3-5-2, aquest sistema que tan desagrada al president, Joan Laporta, perquè el considera absolutament contrari a l’ADN Barça. Una jugada arriscada perquè el seu crèdit continua sota mínims. Però Koeman també té un punt de tossuderia i, malgrat les bones sensacions mostrades contra el Llevant, segueix sense compartir el diagnòstic ambiciós d’alguns dels seus jugadors –Piqué, Sergi Roberto i Araujo, per exemple– i va optar per protegir-se més a Da Luz. Possiblement també hi va tenir molt a veure que el Benfica juga amb un 3-4-3 amb davanters molt ràpids i el tècnic holandès va pensar que amb aquest sistema podria intentar controlar el mig del camp per tenir vigilada millor la tripleta atacant lisboeta, en bona forma i força perillosa. L’equip va ser el mateix que va sortir golejat contra el Bayern de Munic, amb l’únic canvi de Dest per Jordi Alba. Pedri, que tornava de la lesió, també va sortir d’inici, igual que Sergi Roberto al carril dret. Ni rastre de Mingueza, Gavi i Nico, els més elogiats en el partit contra el Llevant.

Però tot el seu pla se’n va anar en orris als tres minuts després d’una pèrdua de Pedri al mig del camp que va deixar Darwin en disposició d’encarar Eric Garcia, al qual va superar amb excessiva facilitat com també a Ter Stegen, perquè el xut ni anava excessivament fort ni col·locat. Un cúmul d’errades que obligaven el Barça a fer un sobreesforç. Poc després era Yaremchuk qui posava la por al cos quan va estar a punt de fer el 2 a 0 i el temor d’una nova desfeta europea va anar agafant forma. A més a més, l’escenari era el mateix on el Barça havia encaixat vuit gols fa poc més d’un any.

El Benfica, però, no és el Bayern i el Barça va saber com generar-li perill, sobretot gràcies a la mobilitat de Frenkie de Jong, que va saber trobar espais dins de l’àrea del Benfica per servir dues assistències fantàstiques que Luuk de Jong va fallar tristament. Si el seu fitxatge ja va costar d’entendre, actuacions com les d’ahir encara el fan més incomprensible. De Jong, el migcampista, també va assistir Depay, però el seu xut creuat va acabar en córner.

De Jong estava sent el jugador que més perill generava en atac i el que tenia les idees més clares, però Koeman s’ho va deixar perdre quan el va situar de central quan va fer entrar Gavi per Piqué, amb groga, i que estava sota la lupa de l’àrbitre i el públic. En comptes de reordenar l’equip i canviar el sistema, el tècnic va preferir fer baixar Frenkie a la defensa, i la creació i el potencial ofensiu del Barça es van eixugar. No va ser un tret al peu del seu entrenador, va ser un tret directe al cap.

Els blaugrana no reaccionarien en el segon temps perquè Koeman va optar per no moure peces d’inici. I el Benfica va anar avisant, amb Darwin enviant una pilota al pal després que Ter Stegen sortís precipitadament de la seva àrea. Ja feia estona que Nico, Ansu Fati i Coutinho s’estaven escalfant. Amb aquest triple canvi, Koeman volia buscar una reacció, però just abans Rafa feia el segon del Benfica i ensorrava totes les esperances blaugrana. Aquest segon gol va deixar molt tocat l’equip, que no es recuperaria. Més aviat tot al contrari. Els vells fantasmes de les davallades europees van tornar i el Barça va acabar encaixant un tercer gol després que Dest fes unes mans que en un primer moment l’àrbitre no va veure però sí el VAR. Penal clar.

La cara de Koeman a la banqueta de Da Luz, que coneix bé perquè hi va entrenar una temporada, era un autèntic poema. Eric Garcia va ser expulsat, la segona vegada des que és al Barça, mentre l’afició del Benfica feia onejar les banderes i fins i tot en to burlesc s’atrevia a corejar el nom de Leo Messi, com volent furgar en una ferida oberta. El que li faltava al Barça. D’humiliació en humiliació.