No és d’estra­nyar que el somni de Joan Laporta quan va tor­nar a acce­dir a la pre­sidència del FC Bar­ce­lona fos recu­pe­rar Pep Guar­di­ola (Sant­pe­dor, Bages, 18 de gener de 1971) per a la ban­queta del Camp Nou. I no només perquè els uneix una bona relació, tenen un ide­ari fut­bolístic simi­lar i la pos­si­bi­li­tat de repe­tir els èxits pas­sats era engres­ca­dor, sinó perquè, ara com ara, el català con­ti­nua sent con­si­de­rat un dels millors entre­na­dors del món, si no el millor. I el seu aval no són només els títols, que en té un munt (31), gua­nyats amb el Barça (14), el Bayern de Munic (7) i el Manc­hes­ter City (10), sinó per la seva capa­ci­tat per dotar els seus equips d’una iden­ti­tat, fer-los recognos­ci­bles, i millo­rar-ne les pres­ta­ci­ons.

Guar­di­ola, a més a més, ha tin­gut la capa­ci­tat de rein­ven­tar-se, man­te­nint-se, això sí, sem­pre fidel a una filo­so­fia i a un deter­mi­nat estil de joc. Pot can­viar els sis­te­mes, però els seus equips sem­pre vol­dran domi­nar a través de la pilota gràcies al joc de posició i mirar enda­vant, ser ofen­sius i mar­car gols. El de Sant­pe­dor és un tre­ba­lla­dor incan­sa­ble i un estudiós que gau­deix com­par­tint les seves idees fut­bolísti­ques amb com­panys de pro­fessió, amb els juga­dors que més volun­tat tenen d’enten­dre el joc i amb qual­se­vol que tin­gui interès per conèixer més pro­fun­da­ment aquest esport.

No és gens estrany, per tant, que hagi dei­xat pet­jada allà on ha entre­nat. Pri­mer a casa seva, on va ser l’artífex del millor Barça de la història, un equip que va enllu­er­nar el món sen­cer i al que es va com­pa­rar amb els grans equips de la història; després a Ale­ma­nya, on va sac­se­jar la idi­o­sincràsia del Bayern de Munic, al qual va dotar de més recur­sos al marge del fut­bol directe tra­di­ci­o­nal, i actu­al­ment en el Manc­hes­ter City, al qual ha con­ver­tit en un dels grans de la Pre­mier, fins al punt de por­tar-lo a una final de la Cham­pi­ons, que va per­dre con­tra el Chel­sea de Tuc­hel, un entre­na­dor, pre­ci­sa­ment, que admira la feina del català i amb qui ha man­tin­gut força con­ver­ses sobre fut­bol.

Hi ha gent que vol mini­mit­zar els mèrits de Guar­di­ola i que vol res­tar-li aquesta capa­ci­tat d’influir en els seus equips, com­panys entre­na­dors, juga­dors o cam­pi­o­nats, però acos­tu­men a ser els matei­xos que no el supor­ten per una de les altres ves­sants del de Sant­pe­dor, i que és el seu com­promís amb les diver­ses ini­ci­a­ti­ves que ha ende­gat el país i la seva gent. L’any 2011 va rebre la meda­lla d’honor del Par­la­ment de Cata­lu­nya, en reco­nei­xe­ment de la seva tra­jectòria com a espor­tista i entre­na­dor, per la seva con­tri­bució a la pro­jecció de Cata­lu­nya i pels valors que trans­met. Va ser el famós dia del “si ens lle­vem ben d’hora ben d’hora, som un país impa­ra­ble”.

També durant tots aquests anys del procés inde­pen­den­tista ha fet cos­tat al dret a deci­dir dels cata­lans i ha lluït el llaç groc men­tre diri­gia par­tits del Manc­hes­ter City. Guar­di­ola, a més a més, va ser un dels milers de per­so­nes que van voler visi­tar els pre­sos a la presó de Lle­do­ners. I no ha dub­tat a fer-ho sabent que això li com­por­ta­ria crítiques ferot­ges dels seus detrac­tors. Però el seu com­promís està fora de qual­se­vol dubte.

El de Sant­pe­dor és soci d’Òmnium Cul­tu­ral des del 1993 i el 2012 també en va fer socis els seus tres fills. L’any 2015 van dema­nar-li, de manera simbòlica, que tanqués la llista elec­to­ral de Junts pel Sí i no s’hi va poder negar. Abans, ja havia donat suport, també de manera pública, a la Diada del 2012, des de Nova York, i també a la Via Cata­lana del 2013, en aquest cas des de Munic. Des d’Ale­ma­nya, també va exer­cir el seu dret a vot en les elec­ci­ons del 27-S el 2015, com també ho va fer, per cor­reu, l’1 d’octu­bre. I tres anys abans, va votar en el 9-N.

Guar­di­ola va ser un dels 500 espor­tis­tes que es van adhe­rir a la cam­pa­nya “Gua­nya­rem” per l’Esport Català, que defen­sava el dret a deci­dir de Cata­lu­nya i apos­tava per cons­truir un país nou. A més a més, tam­poc va voler fallar a aquest diari en el seu desè ani­ver­sari.