No és d’estranyar que el somni de Joan Laporta quan va tornar a accedir a la presidència del FC Barcelona fos recuperar Pep Guardiola (Santpedor, Bages, 18 de gener de 1971) per a la banqueta del Camp Nou. I no només perquè els uneix una bona relació, tenen un ideari futbolístic similar i la possibilitat de repetir els èxits passats era engrescador, sinó perquè, ara com ara, el català continua sent considerat un dels millors entrenadors del món, si no el millor. I el seu aval no són només els títols, que en té un munt (31), guanyats amb el Barça (14), el Bayern de Munic (7) i el Manchester City (10), sinó per la seva capacitat per dotar els seus equips d’una identitat, fer-los recognoscibles, i millorar-ne les prestacions.

Guardiola, a més a més, ha tingut la capacitat de reinventar-se, mantenint-se, això sí, sempre fidel a una filosofia i a un determinat estil de joc. Pot canviar els sistemes, però els seus equips sempre voldran dominar a través de la pilota gràcies al joc de posició i mirar endavant, ser ofensius i marcar gols. El de Santpedor és un treballador incansable i un estudiós que gaudeix compartint les seves idees futbolístiques amb companys de professió, amb els jugadors que més voluntat tenen d’entendre el joc i amb qualsevol que tingui interès per conèixer més profundament aquest esport.

No és gens estrany, per tant, que hagi deixat petjada allà on ha entrenat. Primer a casa seva, on va ser l’artífex del millor Barça de la història, un equip que va enlluernar el món sencer i al que es va comparar amb els grans equips de la història; després a Alemanya, on va sacsejar la idiosincràsia del Bayern de Munic, al qual va dotar de més recursos al marge del futbol directe tradicional, i actualment en el Manchester City, al qual ha convertit en un dels grans de la Premier, fins al punt de portar-lo a una final de la Champions, que va perdre contra el Chelsea de Tuchel, un entrenador, precisament, que admira la feina del català i amb qui ha mantingut força converses sobre futbol.

Hi ha gent que vol minimitzar els mèrits de Guardiola i que vol restar-li aquesta capacitat d’influir en els seus equips, companys entrenadors, jugadors o campionats, però acostumen a ser els mateixos que no el suporten per una de les altres vessants del de Santpedor, i que és el seu compromís amb les diverses iniciatives que ha endegat el país i la seva gent. L’any 2011 va rebre la medalla d’honor del Parlament de Catalunya, en reconeixement de la seva trajectòria com a esportista i entrenador, per la seva contribució a la projecció de Catalunya i pels valors que transmet. Va ser el famós dia del “si ens llevem ben d’hora ben d’hora, som un país imparable”.

També durant tots aquests anys del procés independentista ha fet costat al dret a decidir dels catalans i ha lluït el llaç groc mentre dirigia partits del Manchester City. Guardiola, a més a més, va ser un dels milers de persones que van voler visitar els presos a la presó de Lledoners. I no ha dubtat a fer-ho sabent que això li comportaria crítiques ferotges dels seus detractors. Però el seu compromís està fora de qualsevol dubte.

El de Santpedor és soci d’Òmnium Cultural des del 1993 i el 2012 també en va fer socis els seus tres fills. L’any 2015 van demanar-li, de manera simbòlica, que tanqués la llista electoral de Junts pel Sí i no s’hi va poder negar. Abans, ja havia donat suport, també de manera pública, a la Diada del 2012, des de Nova York, i també a la Via Catalana del 2013, en aquest cas des de Munic. Des d’Alemanya, també va exercir el seu dret a vot en les eleccions del 27-S el 2015, com també ho va fer, per correu, l’1 d’octubre. I tres anys abans, va votar en el 9-N.

Guardiola va ser un dels 500 esportistes que es van adherir a la campanya “Guanyarem” per l’Esport Català, que defensava el dret a decidir de Catalunya i apostava per construir un país nou. A més a més, tampoc va voler fallar a aquest diari en el seu desè aniversari.