Que bé. Futbol, per fi futbol. Futbol, o sigui Barça. Guanyar un títol sempre fa il·lusió, encara que en aquest Barça ja sigui un costum. Ahir, el primer. Però deixin-m'ho dir: el que és un goig inigualable és veure jugar el Barça de Guardiola. Com ho va fer ahir, tot i haver estat només una setmana entrenant-se tots plegats. Quina manera de jugar a futbol. Home, és que feia noranta-sis dies de l'últim partit del Barça. No pot ser: que el Barça jugui a futbol hauria de ser declarat d'utilitat pública. Disculpin l'expansió emotiva, ja sé que la Supercopa és un títol menor i que això encara no és la temporada pròpiament dita, que això tot just acaba d'arrencar, però és que tinc la sensació que feia molta falta que l'equip es posés a jugar. Això sí que no cansa. En canvi el politiqueig sobre altes i baixes, els debats sobre preferències, els judicis prematurs, les opinions prefixades, les valoracions interessades, les conclusions precipitades... Tot això sí que cansa. Que l'equip de Guardiola es posi a jugar és terapèutic en els períodes diguem-ne d'entreguerres (sense vocació bèl·lica, només de descripció temporal). Ahir el Barça va guanyar un títol, però també va subministrar a l'entorn un xàfec de tranquil·litat. Si fins ahir semblava que el món blaugrana s'acabava amb la discussió de si s'ha de fitxar o no, de si els del planter o els de fora, de si el president s'amaga, de si Guardiola està enfadat, de si Ibra sí o Ibra no, que Guardiola i Rosell no se suporten, com els agrada dir a Madrid (aquesta és la campanya blanca que haurem d'aguantar aquest any i no callaran fins que es tornin a quedar amb un pam de nas com la temporada passada), des d'ara, des del partidàs d'ahir, que tothom es calmi, que es comenci a relativitzar tot.

El que és més important, que és si l'equip està preparat per a la temporada, està ben encarrilat. No hi ha res guanyat, més enllà de la Supercopa estiuenca, però ja es pot intuir que l'equip lluitarà amb garanties per tots els títols. Amb la final de la Champions a Londres com a objectiu prioritari. L'equip ho va dir ahir ben alt i ben clar. Va tornar Xavi amb tot el seu instrumental: la batuta, el compàs, el regle i l'escaire. Messi portava tot el seu joc complet de màgia i, res per aquí res per allà, heus ací un trio de gols. Piqué va desplegar el seu radiocontrol. Sergio Busquets fa anar el metrònom i l'escombra amb la mateixa naturalitat. Pedro manté intacta la seva inspiració. Iniesta conserva la vareta màgica. Villa ja sembla un més. Bojan ja porta la samarreta de sènior. Alves galga com si res. Maxwell està pletòric. Abidal va prendre mides del camp des de la posició de central. Valdés va poder prolongar una mica les vacances. Keita gasta gasolina dièsel. I Ibrahimovic va assistir en primera fila a l'exhibició del nivell d'exigència que se li demana. I Puyol, Milito, Adriano i companyia van descansar.

No hi havia cap jugador del Barça B al camp ni a la banqueta. Encara que aquestes últimes setmanes no ho semblés, això serà la normalitat. Jugaran onze futbolistes de primera línia mundial. I a la banqueta n'hi haurà uns quants més. Aquest és l'hàbitat ideal perquè els joves amb més talent de l'equip B, que per sort són uns quants, puguin demostrar al llarg de la temporada que estan creixent de manera adequada per ser futbolistes del primer equip, futurs futbolistes de primera línia mundial. Si la gran aposta per establir estructuralment el flux del B com a proveïdor oficial del primer equip no es fa en el context actual, no es farà mai. L'entrenador té la ferma convicció que sigui així i els nous gestors del club han decidit una estructura esportiva que combrega amb aquesta idea. La vella il·lusió dels culers tindrà cara, ulls i estructura. Jugadors de casa i cracks mundials. Però el desig no es pot fer realitat si no hi ha valentia. Perquè els jugadors de casa siguin els que sostenen l'equip, com passa ara, requereix aprofundir molt en el treball del planter. I un entrenador que, a més aposti sense por per ells. Menys Hlebs i Cáceres i més Pedros i Busquets. Però també cal confiança en els responsables i tranquil·litat ambiental.

Pep Guardiola també agrairà que el calendari de competició ja estigui engegat. D'aquí al 31 d'agost poden passar coses que configurin la plantilla de manera diferent de com és ara. Però ja ningú s'ha de posar més nerviós del compte, ningú ha de passar comptes abans d'hora. L'ambient serà més propici per entendre els esquemes mentals de l'entrenador. Pep Guardiola fuig de les situacions acomodatícies com de la pesta. El més còmode seria renovar per un piló d'anys i ho fa per un. El més senzill seria lliurar una llarga llista de la compra a la directiva, però diu que prefereix els nois del planter. El més fàcil seria viure al dia, però pensa sempre amb perspectiva. El més temptador seria tirar de les rendes i en canvi es desviu per deixar un llegat perdurable. Els títols i el palmarès al final queden sempre en el passat, les idees i els mètodes són un tresor per al futur. En això estem. Per molts anys!