El Barça va tirar ahir, al feu de la Real Soci­e­dad, una moneda a l’aire i li va sor­tir cara. Li hau­ria pogut sor­tir creu per­fec­ta­ment, amb el par­tit que va pro­ta­go­nit­zar, però va defen­sar la diana que Pierre-Eme­rick Auba­meyang va mar­car en la pri­mera part, i va mar­xar de Sant Sebastià amb tres valu­o­sos punts que el refer­men en els llocs de Cham­pi­ons Lea­gue i el dis­tan­cien en sis del Betis, cinquè, i amb un duel pen­dent de dis­pu­tar, el que jugarà aquest diu­menge con­tra el Rayo al Camp Nou. Tot i això, molt haurà de millo­rar el con­junt blau­grana per gua­nyar l’equip de Valle­cas, ja que la imatge oferta ahir no va ser ni de bon tros esti­mu­lant. De posi­tiu, que va mas­te­gar sorra, que va patir i que va saber com­pe­tir en un dia en què va estar total­ment des­na­tu­ra­lit­zat i no va ser recognos­ci­ble en el seu fut­bol, domi­nat la gran part del matx pels txuri-urdin, des­a­fi­nats de cara a por­te­ria.

És evi­dent que a aquest equip li falta encara pòsit i que s’ha de fer. És ten­dre, el con­junt de Xavi, que té tot just cinc mesos de vida, poc més de dos si es comença a comp­tar des dels fit­xat­ges d’hivern i les rein­cor­po­ra­ci­ons de Dembélé i Pedri, i neces­sita temps. Des de la victòria, però, es cons­tru­eix millor, i la d’ahir li ser­virà per impul­sar-se, després d’un mes d’abril en què s’ha enca­llat.

No és, doncs, el del Reale Arena el Barça espe­rat. La dada que millor il·lus­tra com de sotmès va viure el grup culer durant l’enfron­ta­ment és la de la pos­sessió, favo­ra­ble al rival en un 56%. I això que en la pri­mera part, tot i no tenir la pilota i orga­nit­zar-se i gene­rar a par­tir d’ella, sí que va saber com fer mal al con­junt entre­nat per Ima­nol Algua­cil. La Real va pres­si­o­nar molt a dalt, intensa i aguer­rida, i quan el Barça acon­se­guia superar aquesta pri­mera línia de pressió, tro­bava espais per gene­rar situ­a­ci­ons de perill. En una d’aques­tes, aviat, va arri­bar la diana d’Auba­meyang (11’), que va caçar de cap una cen­trada de Fer­ran Tor­res, després d’una llarga jugada dels blau­grana en què prèvia­ment Dembélé havia esta­ve­llat un xut al pal. L’impacte de l’ata­cant gabonès en el Barça és impor­tant; sem­pre que marca, l’equip gua­nya, i ja ha fet nou dia­nes en la lliga, en onze par­tits que ha jugat. Ahir, però, no va tenir gaire més pes en el joc, ja que amb el pas dels minuts, l’equip entre­nat per Xavi es va deso­ri­en­tar, sobre­tot a causa del gran nom­bre de pèrdues que va acu­mu­lar, aspecte en què els més des­en­cer­tats van ser Dani Alves, Dembélé i Fer­ran Tor­res, massa impul­sius i impre­ci­sos.

Això va ser una de les cau­ses que va hipo­te­car l’equip, que no acon­se­guia tenir una pos­sessió llarga, i vivia a mercè d’una Real que té, també, juga­dors de molt talent com Mikel Merino, Janu­zaj, Rafinha o els matei­xos davan­ters Isak i Sor­loth, encara que, man­cats de gol, tenen força res­pon­sa­bi­li­tat en el fet que el con­junt gui­puscoà no esti­gui més amunt en la clas­si­fi­cació. També per ells dos es pot expli­car que els txuri-urdin no fes­sin l’empat ahir, ja que van mal­ba­ra­tar –el suec en el pri­mer temps i el noruec en el segon– dues oca­si­ons cla­mo­ro­ses. Pre­ci­sa­ment aquest segon acte va ser el pit­jor de l’actu­ació del con­junt blau­grana. En defensa, la pressió va ser infruc­tu­osa, amb juga­dors sal­tant tard, sent superats, contínua­ment i, en atac, va con­ti­nuar sense poder enca­de­nar qua­tre o cinc pas­sa­des segui­des. Tot ple­gat va pro­pi­ciar que l’equip es passés l’estona al seu camp, tra­ient aigua a galle­ta­des, i havent de con­te­nir la res­pi­ració diver­ses vega­des, sus­ten­tats en un ahir segur Ter Ste­gen. Tam­poc va aju­dar-lo el des­ga­vell de lesi­ons a la línia defen­siva, amb Piqué coi­xe­jant bona part del temps, i amb Dani Alves i Ronald Araújo havent de ser subs­tituïts per sen­gles lesi­ons. No va ser fins al minut 70 que els visi­tants van fer una pos­sessió llarga a camp rival, cosa que va aju­dar a asse­re­nar-se, a fre­nar l’ímpetu del rival, però que no va ser­vir, tot i això, per no aca­bar dema­nant l’hora.