Recuperador de somriures, activador del cercle virtuós, Lewandowski vol tornar el Barça al carril de la història quan ell viu contra rellotge, o sigui, ser l’abanderat de la recuperació blaugrana sabent que la memòria col·lectiva el recordarà amb la samarreta del Bayern. En certa manera, és com l’espia veterà que entra a l’oficina amb el somrís d’una excel·lència única en un món on el talent és l’excepció, i la mediocritat, la norma.

Com a gran arqueòleg de la història del club, Laporta sap que l’estructura d’èxit a can Barça és la barreja mesurada entre harmonia grupal i l’estrella mundial que personalitza les gestes de l’equip, i amb Lewandowski el gran públic ja pot posar cara al projecte, pot gaudir de la xifra concreta de l’executor dels plans del col·lectiu, i és que a vegades, per tenir una visualització comercial de les victòries, és fonamental el jugador marca per magnificar el triomf esportiu.

Així doncs, de moment, tenim una primera conseqüència objectiva, Lewandowski ha arribat repartint autoestima com si fos un casc blau, mirant cadascun dels aficionats a la cara amb la seguretat del vell guerrer que ve a buscar una nova motivació perquè havia fet de l’èxit bavarès una rutina poc gratificant. Per això el polonès ha tornat a escena el Laporta més populista, el d’abraçar la seva estrella com ho feu amb Ronaldinho: la vertadera palanca del cercle virtuós del projecte.

A partir d’aquí, té gairebé un lustre per erigir-se en peça clau de la resurrecció d’un club àvid a idolatrar els herois que arribaren perdent diners per sumar a la causa comuna, i és que, si les coses surten com la imaginació hiperbòlica del culer té previst, la imatge de Lewandowski marxant del Camp Nou amb la satisfacció d’haver tornat el club a l’Olimp és de les escenes més de glòria romana orgiàstica que qualsevol gladiador pot somiar.