Cinc anys després de la seva arribada, el Barça ha regalat a Dembélé el llegat de situar Barcelona en un mapa mut d’Europa, mentre ell, el jugador capaç d’acollonar-nos amb un rostre d’adolescent perdut en una classe d’àlgebra, ens ha creat una divisió lúdica entre els defensors i els detractors: un fitxatge antològic que deixa la mala tarda londinenca de Gaspart com una anècdota sense importància.

Així doncs, durant aquest lustre hem estat espectadors prèmium del procés maduratiu d’un adolescent que ha passat de malviure per jugar a la Play a prendre certs hàbits de professionalitat, i, d’intentar rebentar la caixa, a agenollar-se davant de Mateu Alemany per atrapar una carrera malaguanyada. Dembélé era un despropòsit i ara el tenim al punt de partida per començar quelcom.

A partir d’aquí, la continuïtat del francès és per ser cautelosament optimistes pel fet discutible de trobar-nos amb un jugador amb certa maduresa personal i coneixedor elemental de la ciutat on viu. Per tant, és un bon inici perquè la insinuació sigui realitat i passem de l’“a veure què” al “mira què ha fet”, o sigui, perquè la permanent sensació de tenir una bomba acabi amb una detonació sense pal·liatius: Dembélé ja no és projecte de res perquè té l’obligació de ser part essencial amb rendiment immediat.

A més, per continuar amb el barret d’optimista perquè estem a principi de temporada i cal fer de la necessitat virtut, la seva renovació coincideix amb un canvi de rol a dins l’equip, no ha de cobrir el buit de Neymar perquè tampoc l’espera ningú, i és precisament aquesta descàrrega de secundari de luxe, sumada a la fredor d’una afició esgotada per la seva actitud creep, que porta a pensar que sumarà de veritat quan menys se’l necessita pel simple gust de continuar sent absurd. I sí, teniu raó, llavors, rebentarà la banca i ens cabrejarem per haver-nos deixat prendre el pèl durant cinc anys com si fóssim més idiotes del que som, però ja firmem aquesta emprenyada ara mateix, i més si no perd la mirada d’haver fumat camamilla del Bages.