Barça
EDER SARABIA
ENTRENADOR DE L’ANDORRA I EX SEGON ENTRENADOR DEL BARÇA
“Després del Barça, relativitzo les coses”
“Ara, quan perdem algun partit al qual vas amb il·lusió i te’n claven tres, els dic: «Jo un dia en la Champions vaig perdre 8-2, em van fer fora i era un dels somnis de la meva vida»”
“No em lamento de res i tornaria al Barça un altre cop i 100 vegades si em truquessin”
Fa cosa d’un any i mig que Eder Sarabia (Bilbao, 1980) vola en solitari. Segon entrenador de Quique Setién a Las Palmas, el Betis i el Barça, va acceptar el repte d’agafar les regnes de l’Andorra de Gerard Piqué, el qual ha orientat fins a segona divisió A, on militarà aquesta temporada. Fill de Manu Sarabia, mític futbolista de l’Athletic Club, és una persona que transpira futbol, disfruta parlar-ne’n i d’això, i també de com li va i de les seves experiències, en conversa amb L’Esportiu.
Com comença la seva relació amb el futbol?
Els primers records que tinc del futbol son els últims partits del meu pare a l’Athletic, l’any 88. I recordo l’últim partit que va ser contra el Sabadell, el partit d’homenatge que va ser contra l’Everton. Aquests son els primers flaixos. I després quan va anar al Logroñés, quan jugaven a casa anàvem tots els caps de setmana i recordo allà mirar els partits a Las Gaunas darrera d’unes porteries. Després també m’han explicat que sense saber gairebé caminar m’agafava a la taula del menjador i a la mà del meu pare i ja xutava la pilota. A casa he mamat futbol sempre i és la meva passió.
Ben aviat ja xutava la pilota doncs, de futbolista com li va anar?
De petit vaig començar jugant a l’Arenas de Guetxo, a les categories inferiors, també vaig estar un any al juvenil de l’Athletic... Jo la veritat és que pensava que seria professional i que arribaria a ser futbolista, que cremaria etapes i que al final el temps em portaria allà. Però passava el temps i al final, per una cosa o l’altra, no vaig tenir el nivell per a dedicar-m’hi.
Quin tipus de jugador era?
Jo era un jugador una mica especial. El futbolista i el futbol basc sempre està més caracteritzat per la força, el joc aeri, la intensitat, la lluita i jo era diferent. Era un segon davanter, esquerrà, veia bé el futbol, tenia qualitat i moltes vegades, tampoc em vull excusar perquè no m’agraden les excuses i tampoc deixo als meus jugadors que les posin, però sí que és veritat que el model de joc, el què em demanaven els entrenadors no era el què jo podia donar.
No va acabar d’enlairar-se.
Vaig estar a diferents equips de regional i a tercera divisió. I vaig rebre alguna oferta de segona divisió B, però ja era tard per tirar cap amunt. Ja havia començat a entrenar, a categories inferiors, i ja m’havia enfocat cap a les banquetes. De seguida que vaig començar a entrenar ja em va agradar molt i des d’aleshores, fa uns 15 anys fins al dia d’avui.
Quan deixa el futbol?
El vaig deixar amb 27, 28 anys. Els últims anys ja compatiblitzava i feia mil coses realment; jo soc enginyer, quan vaig acabar l’enginyeria vaig fer un màster de direcció d’entitats esportives, també treballava en un supermercat, m’estava traient un dels nivells del curs d’entrenador, entrenava, jugava... Però enfocat en la faceta d’entrenar i la banqueta.
Ara està clar quina és la seva idea futbolística, però quan va començar, quina era?
La idea sempre ha estat la mateixa. Sempre m’ha atret el futbol d’atac, buscar la porteria contraria, els jugadors de talent, aquesta llibertat... el què vaig trobar a faltar moltes vegades com a futbolista, aquest context perquè aquests jugadors diferencials i amb un talent especial puguin donar el millor de si mateixos. Intentar afavorir tot això i que el jugador estigui feliç, se senti bé i pugui treure tot el que té a dins. És una mica el què dic moltes vegades; quan erem petits i jugàvem a l’escola o al carrer, jugàvem perquè ens agradava la pilota, ens agradava atacar, ens agradava tenir-la, ens agradava anar a per la porteria contrària. No estàvem pensant en replegar-nos, en perdre temps, en fingir, en enganyar, en tirar-nos... només voliem això, tenir-la, atacar i quan no la teniem, recuperar-la el més aviat possible.
La pilota sempre protagonista.
Aquest futbol d’atac, de llibertat, aquesta essència... I això és el què intentem desenvolupar, òbviament, molt més planificat, molt més organitzat, molt evolucionat. Recordo que vaig començar al Cruces i ho recordo sovint per adonar-me d’on vinc. Entrenàvem en un quart de camp, el dia que plovia potser hi havia quatre o cinc nanos que no venien o preparaves un entrenament amb tota la il·lusió i te’n faltaven dos... i ara estic en un futbol tan professionalitzat i controlat. De fet ara venim d’una xerrada amb els de LaLiga, del programa Media Coach, d’anàlisi, que mesura totes les distàncies, les velocitats, tot tallat... i una mica així en broma dèiem “i el Brasil dels 70 o la Taronja Mecànica com era capaç de jugar a futbol sense tot això?”.
El seu model de joc és innegociable?
Sí. Sobretot aquesta essència de la qual li parlo. Atacar de la millor manera possible, primer per poder fer mal el rival i segon perquè quan perdis la pilota el rival et faci el menor mal possible i estar preparat pe recuperar la pilota. Després hi ha matisos, depenent del rival contra el qual t’enfrontes. S’han de tenir alternatives o variants en base a les propostes del rival, però l’essència és la mateixa. Que entenguin els espais, els temps, les distàncies, que se sàpiguen relacionar entre ells i sàpiguen el perquè de tot plegat. A això li posem moltes hores amb els jugadors. Els preguntem “ I això aquí, perquè? Perquè t’has posat aquí? Perquè has fet aquest passada? Perquè t’orientes així? Perquè temporitzes?...” Això és molt anàlisi, molt de treball i repetir. I es tracta de demostrar al jugador que és un model eficaç i convençer-el perquè no dubti en cap moment.
Hi ha una corrent darrerament, que defensa que el futbol ha canviat, que és més físic i que no funciona tant aquesta idea de generar a través de la pilota. Què li sembla?
No la comparteixo massa. Evidentment no és el mateix el ritme i l’exigència física que hi ha ara i és cert que el jugador cada vegada més és un atleta. Es treballa més la força, hi ha dades que et mesuren altes intensitats, esprints... nosaltres això ho utilitzem molt sobretot per prevenir lesions, a això li dono molta importància. I l’aspecte físic al jugador li fa sentir més fort, més convençut, més confiat i més segur. Però per mi el 90% és el joc i entendre el joc.
Entenc.
Clar que quan el teu punta va a rebre i li carrega un central, ha de saber aguantar aquesta càrrega o quan necessita un esprint per fer un desmarcatge de ruptura ha de saber tenir el timing, però també necessita aquesta punta de velocitat, aquesta arrencada. Tot això es treballa, però per mi, el principal és el futbol. Jo un dels jugadors més dèbils físicament que he vist és Juan Carlos Valerón i tot sovint semblava el més ràpid i el més fort, i això és perquè entenia el futbol millor que la resta. Ho feia mig tot segon abans que la resta, feia l’acció tècnica correcta, estava en el lloc correcte, perfilat de manera correcte, amb el domini de l’espai correcte. Nosaltres li donem molta més importància a tot això que el que és l’aspecte físic en si.
A segona divisió A, una categoria molt complicada. Com ho preveu tot plegat?
També sempre s’havia dit que segona B, ara primera FEF, no es podia jugar, i crec que nosaltres ho hem fet. Hem anat a molts camps que la gespa no estava en les millors condicions, o no l’havien regat, o no l’havien segat. I crec que ens hem adaptat i hem sabut desenvolupar aquest futbol. Ara anirem a estadis espectaculars, amb LaLiga, a més, controlant totes aquestes variables i els camps estaran molt bé per jugar. Allà estarà la proposta i la convicció de cada entrenador o el temps que li donin per poder-ho desenvolupar. El problema principal aquí és el temps, hi ha molta pressa. Aficions que es posen nervioses, que xiulen, premsa que critica, direccions esportives o juntes directives que comencen a no veure-ho clar quan un equip perd tres partits. Aquí a Andorra tenim la sort que tot això no ho tenim. Tenim molta tranquil·litat, molta convicció, una idea molt clara des de dalt, direcció esportiva, jo i els jugadors del que hem de fer. Ens agrada, disfrutem amb això i com ens ha donat resultats, la idea és continuar amb el mateix camí.
Quan va fitxar per l’Andorra va dir bromejant que tindria en Quique Setién el major crític. Ha estat així?
Sí, sí (riu). Però el major crític sempre és el meu pare. L’altre dia m’enviava un missatge després d’un partit i em deia “encara veig moltes coses a corregir”. Quan entrenava al Vila-real, al juvenil, va venir a veure uns partits de pretemporada i li vaig dir “quedarem campions de lliga” i ell em deia “però què dius?” i vam ser campions (riu). El meu pare és el que està més a prop, el que més m’analitza i m’intenta ajudar en aquest sentit i després l’altre persona que és Quique (Setién) que és el meu pare futbolístic. Molt del què soc ara ho he après d’ell. Aquesta visió i aquest caràcter l’ha anat modelant. Ara hi ha moltes vegades, quan tinc un dubte, o haig de prendre alguna decisió important, que penso “i aquí Quique què faria? Com ho faria”. Aquest any ens ha vist alguns partits i si no el veia em deia “Xaval, ja m’he assabentat que esteu jugant molt bé. S’ha de seguir així!”. Sé que està a prop.
Com neix aquesta relació?
Ell i el meu pare van jugar junts al Logronés, del 88 al 91. Quique deu ser el millor amic que té el meu pare en el mon del futbol i des d’allà. Jo era petit, vaig anar creixent, vaig començar a treballar en el campus que ell feia a Santander, després al Lugo li analitzava molt els partits que jugaven li enviava mails amb les coses que jo veia i quan ell va veure jugar el meu juvenil de divisió d’honor, li va agradar i em va dir. “En un futur treballarem junts”. I vaig tenir aquest honor.
Van treballar junts a Las Palmas (2015/2017), Betis (2017/2019 i Barça (2020).
Hem estat a tres clubs em què que el futbol es viu amb molta passió. Las Palmas té una història enorme, amb un aroma a futbol, a pilota, molt gran. La gent ens valorava molt al principi però el futbol no té memòria i quan perdíem dos partits ens exigien. Aquest va ser el primer pas, després el Betis. Amb la intensitat que es viu allà la rivalitat en el dia a dia amb el Sevilla i el què genera en un equip i l’altre. I això va ser un altre salt abans d’arribar al Barça.
Allà és on van estar menys temps, però potser va ser l’època més intensa.
Aquestes experiències ens van fer estar preparats per al què vam viure al Barça que, no vam arribar en el millor moment, i no ens van sortir les coses com haguéssim volgut. Però ja estàvem amb aquest bagatge, principalment jo que no havia viscut el futbol professional. A mi em va servir per relativitzar tot. Allà al Barça la repercussió que té tot és descomunal, però d’alguna manera ja havia après en centrar-me en el dia adia, en allò que puc controlar, a no lamentar-me del què no tinc, a no desviar-me en coses que no estan a les meves mans. Va ser una època increïble, que la vaig viure intensament, era un dels meus somnis i avui en dia ho utilitzo per relativitzar les coses. Ara quan perdem algun partit que vas amb il·lusió, que creus que guanyaràs i te’n claven 3, algun cop els hi dic que “jo un dia a Champions vaig perdre 8-2 i em van fer fora i era un dels somnis de la meva vida...”. Per això dic, crec que a la vida hem de relativitzar les coses, aprendre i crec que ho he fet i m’ha fet millor persona i millor entrenador.
Què va passar al Barça?
No vam arribar al millor moment. Evidentment que si no s’haguessin donat aquestes circumstàncies tampoc hi haguéssim anat nosaltres allà segurament. Però ningú ens ho va regalar tampoc; Quique va pujar al Racing, al Logroñés, vam anar a Las Palmas i al Betis i ho vam fer molt bé i a sobre amb un model de joc que s’associa bastant al que és el Barça. Era una època que ja venia arrossegant diverses coses, amb problemes amb la directiva, amb els jugadors descontents i això va fer que el context no fos el millor. Miro cap endavant, no em lamento de res i tornaria un altre cop 100 vegades si em truquessin.
Allà va entrenar a Riqui Puig. Va dir l’altre dia que l’aniria a buscar amb bici si calgués. Amb vostès va ser amb qui més protagonisme va tenir segurament, perquè no ha rutllat al Barça?
Nosaltres vam intentar ajudar-lo molt. Ell venia de ser un jugador absolutament fonamental en el filial i en el primer equip hi ha molta competència. Jo crec que té un talent especial, que és un jugador per jugar entre línies, en aquesta zona d’interior que ho veu molt bé, que té guspira, que té desequilibri, que té maniobra en poc espai... però potser aquell no era el moment ideal per gent jove. I entre això, la competència que sempre hi ha i segurament que coses que estan en les seves mans que potser no ha fet del tot bé, doncs s’han donat aquestes circumstàncies. Per mi és un jugador amb moltíssim potencial, que no pensem en ell per aquí perquè és d’un altre nivell i si ha de sortir del Barça tant de bo sigui a un equip del nivell del que ell mereix i que pugui rendir i demostrar tot el que té.
Té totes les qualitats per funcionar al Barça, però no ha estat així.
No crec que sigui per una cosa en concret. Efectivament les qualitats son les perfectes. És un jugador que ha mamat aquest model de joc i segurament necessiti un entrenador que, malgrat tot, li doni aquesta jerarquia i aquesta confiança perquè pugui treure el què té.
I un altre que van tenir i que no acaba de rendir és Frenkie de Jong. Però potser d’interior no és la seva posició.
Per jugar de pivot hi ha Busi que segurament és el millor del món per fer això en el què vol el Barça. També crec que és un jugador molt preparat per poder jugar allà. I és veritat que el joc del Barça és un pèl més posicional al que ell venia fent a l’Ajax que tenia més llibertat. A vegades no només s’ha d’encaixar futbolísticament, sinó també en el context. És un jugador que té un nivell descomunal... miri ara està jugant de central i ho fa bé. Jo per exemple en aquest futbol del Barça, amb els laterals molt per dins, el posaria de lateral. Crec que defensivament complirà, té aquesta arrencada, i cames per retornar i després seria un migcampista més en la creació. És un futbolista per tenir-lo, sense cap mena de dubte i encara és molt jove i pot rendir en moltes posicions.
Amb Riqui diu que no ha provat ni ho provarà de fitxar-lo, però amb Piqué?
Alguna vegada li he tirat, però ell el què deia és que fins que no tinguéssim herba natural no podia venir, però ara ja no té excuses (riu). Tan de bo en un futur es pogués donar aquesta coincidència; ell jugant a l’Andorra i fer-ho a bon nivell i que nosaltres també haguem pujat el nivell per estar a l’alçada del que ell necessita. Tot i això, em sembla encara un jugador amb moltíssima capacitat i recursos per al què necessita el Barça. No conec a molts centrals que sàpiguen gestionar tant bé tot el què suposa jugar al Barça i que sé que, a més, s’està preparant a consciència, aquestes mesos per recuperar-se bé de la lesió i estar a punt aquest curs per ser un altre cop un dels jugadors més importants.
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.