Gavi ens té atrapats perquè ens remet als anys sobreviscuts sense mesura, a l’adolescent que dispara primer i compta cadàvers després, a una nit d’herbes a Amsterdam on fugíem de la sensatesa camí d’enlloc, a la ingenuïtat exquisida de no haver-se acostumat al paradís, al desvergonyiment juvenil que desconeix jerarquies quan s’ha de partir la cara per l’equip: Gavi som nosaltres trepitjant fort quan la vida ens seduïa amb un vestit entreobert a mitja cuixa.

Per tant, en uns dies on el futbol és un negoci preparat a mode de producte idoni per assaltar el mercat, Gavi és la frescor imprescindible per recordar les tardes de partit on volíem fer-ho tot bé per quedar-nos amb els grans, i és que porta a la sang el fet de ser només futbolista i després, si de cas, ja farà anuncis de calçotets per rebentar la banca, mai al revés. Per això el Barça pot fitxar tothom aquest mercat d’estiu, fins i tot repescar Ciric o Prosinecki, però tot equip necessita un Gavi a mode de dinamita: el descontrol per arribar a l’objectiu sigui com sigui.

De tota manera, al final els anys passaran i Gavi serà un dels grans perquè no perdrà aquesta rebel·lió interna contra el context concret d’un partit, però hi haurà un punt de desmesura enamoradissa que no tornarà mai més: aquella targeta groga per anar completament passat de voltes, l’encarar-se amb un jugador que li dobla l’edat, el pugnar per una pilota quimèrica perquè somia en gran, o el rostre d’il·lusió absoluta davant qualsevol triomf rutinari seguit de la mirada perduda a tall de tragèdia després de derrotes relativament apocalíptiques. Per això ens convé gaudir-ne abans no es faci gran, perquè ara mateix, és el mirall perfecte de com va ser la nostra adolescència, una època de la vida que tanquem en un calaix polsegós mentre llancem la clau a un llac sense nom.