Gavi ens té atra­pats perquè ens remet als anys sobre­vis­cuts sense mesura, a l’ado­les­cent que dis­para pri­mer i compta cadàvers després, a una nit d’her­bes a Ams­ter­dam on fugíem de la sen­sa­tesa camí d’enlloc, a la ingenuïtat exqui­sida de no haver-se acos­tu­mat al paradís, al des­ver­go­nyi­ment juve­nil que des­co­neix jerar­quies quan s’ha de par­tir la cara per l’equip: Gavi som nosal­tres tre­pit­jant fort quan la vida ens seduïa amb un ves­tit entre­o­bert a mitja cuixa.

Per tant, en uns dies on el fut­bol és un negoci pre­pa­rat a mode de pro­ducte idoni per assal­tar el mer­cat, Gavi és la fres­cor impres­cin­di­ble per recor­dar les tar­des de par­tit on volíem fer-ho tot bé per que­dar-nos amb els grans, i és que porta a la sang el fet de ser només fut­bo­lista i després, si de cas, ja farà anun­cis de calçotets per reben­tar la banca, mai al revés. Per això el Barça pot fit­xar tot­hom aquest mer­cat d’estiu, fins i tot repes­car Ciric o Pro­si­necki, però tot equip neces­sita un Gavi a mode de dina­mita: el des­con­trol per arri­bar a l’objec­tiu sigui com sigui.

De tota manera, al final els anys pas­sa­ran i Gavi serà un dels grans perquè no perdrà aquesta rebel·lió interna con­tra el con­text con­cret d’un par­tit, però hi haurà un punt de des­me­sura ena­mo­ra­dissa que no tor­narà mai més: aque­lla tar­geta groga per anar com­ple­ta­ment pas­sat de vol­tes, l’enca­rar-se amb un juga­dor que li dobla l’edat, el pug­nar per una pilota quimèrica perquè somia en gran, o el ros­tre d’il·lusió abso­luta davant qual­se­vol tri­omf ruti­nari seguit de la mirada per­duda a tall de tragèdia després de der­ro­tes rela­ti­va­ment apo­calípti­ques. Per això ens convé gau­dir-ne abans no es faci gran, perquè ara mateix, és el mirall per­fecte de com va ser la nos­tra ado­lescència, una època de la vida que tan­quem en un calaix pol­segós men­tre llan­cem la clau a un llac sense nom.