Ferran Torres fa tabula rasa. Mira cap al futur amb determinació. Vol triomfar al Barça. Després de tocar fons anímicament i aixecar-se de la lona gràcies al minuciós treball fet amb el seu psicòleg, torna a tenir il·lusió i ganes de menjar-se el món. El seu gran partit contra el Cadis pot ser un punt d’inflexió important. Un punt de partida. No va marcar, però va ser el millor en atac. El gol ha deixat de ser la seva obsessió. No ha estat un procés senzill. Sortir de l’espiral de negativitat en què se sentia immers mai és fàcil, però avui Ferran se sent preparat per tornar a ser una figura important en aquest Barça de Xavi. “El Barça és un club sotmès a molta crítica. Aquí la pressió és molt alta i jo a l’estiu vaig tocar fons. Vaig caure en un pou sense fons. La temporada no havia estat bona i em vaig angoixar moltíssim. Hi va haver moltes crítiques cap a mi després del dia del Nàpols; jo tampoc vaig acabar content amb mi mateix en aquell partit. Després va venir l’eliminació contra l’Eintracht, vaig estar molts partits sense marcar i em vaig obsessionar amb el gol. Després, en la pretemporada, va arribar la lesió al peu i ho vaig passar molt malament.” “Ara soc un nou Ferran. Estic bé amb mi mateix. Contra el Cadis sabia que tenia una gran oportunitat per a mi. Sentia que era el meu moment. Vull ser feliç jugant a futbol.”

Ferran es va sincerar ahir en una trobada informal amb la premsa. El de Foios és conscient que l’elevat preu del seu traspàs és una motxilla important a carregar, però també considera que se l’ha observat amb lupa i no s’ha valorat prou la seva decisió de sortir del confort del Manchester City per arribar a una Barça en construcció i ajudar a liderar el nou projecte: “Al Barça mai se li pot dir que no. Encara que el club no estigués en el millor moment. Jo crec que s’ha estat injust amb mi. Vaig arribar aquí en un moment difícil econòmicament i institucionalment i no s’ha valorat això. Sempre he estat molt implicat en el projecte.”

Amb la lesió al peu en un moment clau com ho és sempre una pretemporada, l’arribada de Raphinha i la continuïtat de Dembélé, Ferran va acabar de tocar fons. Mai l’ha espantat la competència, però se li va ajuntar tot i va intuir que podia perdre protagonisme en els plans de Xavi. Venia d’uns mesos complicats, en què sentia que no li havien acabat de sortir bé les coses. A Pierre-Emerick Aubameyang li queien els gols de les butxaques i a ell les crítiques externes el devoraven per dins. Va decidir posar-se en mans d’un psicòleg. Sessions d’un a tres cops per setmana. Fuig dels tabús. Ell en parla des de la naturalitat. Luis Enrique ja va posar de moda al seu dia la figura del psicòleg al Barça [Joaquín Valdés] i Ferran n’és absolutament partidari. També Sergio Busquets l’ha ajudat en aquest treball de retrobament personal. Ell també fa autocrítica. Aquest és sempre el primer pas cap a l’èxit: “Segurament em vaig exigir massa amb el gol. Va ser un error. Pots ajudar l’equip des de molts altres vessants. He après a no enfonsar-me si no surten les coses com un voldria. Ara soc més fort.”

El retorn a Mestalla també va ser un moment delicat. A l’octubre va tornar a casa i va ser xiulat i insultat fins a la sacietat. El Barça va guanyar 0-1 amb un gol de Lewandowski en el minut 93, però ell es va sentir buit per dins perquè porta Mestalla al cor i li va doldre el comportament de l’afició. “Va ser molt dur. Sobretot per la família. Vaig patir molt”, recorda.

Demà torna a territori conegut. Ferran torna a Manchester per primera vegada des que va sortir del City. Amb els citizens va empatar 0-0 en la seva única experiència a Old Trafford [desembre del 2020]. L’empat no li val al Barça. Ha de guanyar i ell sap la fórmula: “Córrer com diables.”