Examen a l’arbitratge al Barça i el Madrid en la història de la lliga
Ciència vs. mentides
Un estudi matemàtic dels paràmetres numèrics dels 90 anys de lliga demostra que l’equip beneficiat pels àrbitres és el Real Madrid i que el Barça en surt perjudicat
Durant el cas Negreira els blancs obtenen més punts pels penals
Els col·legiats que arbitren regularment Barça i Madrid beneficien l’equip ‘merengue’
Els 7,5 milions que el Futbol Club Barcelona va pagar a l’empresa del vicepresident del comitè tècnic d’àrbitres de futbol, José María Enríquez Negreira, entre els anys 2001 i 2018 no han tingut una translació als terrenys de joc en un comportament trampós del col·lectiu arbitral que hagi afavorit el club blaugrana.
Un estudi matemàtic dels paràmetres numèrics de la lliga espanyola de futbol al llarg dels 90 anys de competició, fins la lliga 2020/21, i, específicament, en el període calent del cas Negreira i del que es va anomenar villarato, el període del 2001 al 2021, demostra que l’equip que surt afavorit per les decisions arbitrals és sempre el Real Madrid a la vegada que el Barcelona en surt perjudicat. És el que l’autor de l’estudi anomena “doble biaix” com a conseqüència de les decisions arbitrals que adulteren la competició en benefici d’un equip i en detriment d’un altre.
El treball l’ha dut a terme un químic de professió, veí de Tarragona, que ja ha publicat algun dels resultats de la seva exhaustiva investigació al blog d’internet on signa com a Marcel de Fortià. Els treballs s’encapçalen amb el suggeridor títol de Sobre la justícia en el futbol. La recerca s’ha basat en les fonts documentals dels webs Cihefe i Bdfutbol, especialitzats en la història i estadística de l’esport de la pilota.
Normalment els estudis estadístics sobre futbol es queden en els números de les principals sancions disciplinàries a favor i en contra, és a dir, penals, targetes vermelles i també targetes grogues. Tot i que històricament mostren el doble biaix a favor del Madrid, les darreres dècades semblaven donar resultats més d’acord amb la qualitat de cada equip, motiu suficient per esperonar les queixes des del sector del Reial Madrid. L’estudi sobre la justícia en el futbol, en canvi, va més enllà en dos aspectes molt importants i que demostren que les queixes merengues no tenen raó de ser.
En primer lloc, s’analitza la translació de les sancions en punts, que és allò que realment importa en futbol, i arriba a quantificar-ho en el cas dels penals, tenint en compte la rellevància d’aquests en el desenvolupament final del partit. Òbviament no és el mateix un penal que obre la llauna d’un partit o que el decanta definitivament, que un que s’assenyala quan l’equip que guanya ja té avantatge folgat en el marcador.
En segon lloc, analitza com influeix el sistema de designació arbitral en tots aquests paràmetres, identificant un grup de col·legiats reduït i selecte, el 20%, que és designat per arbitrar el 50% dels partits de Barça i Madrid, i la resta del col·lectiu arbitral, el 80%, que dirigeix l’altra meitat. L’existència d’aquests dos grups tan diferenciats d’àrbitres demostra la capacitat que té la institució arbitral per incidir en el tipus d’arbitratge, ja que la designació recurrent d’àrbitres per dirigir els dos grans equips fa que la resta del col·lectiu, amb l’objectiu de prosperar, acabi adoptant comportaments similars al del grup dels elegits en què, sempre i de manera majoritària, hi ha un afavoriment del Madrid en detriment del Barça.
Els números examinats durant els vint anys a què se cenyiria el cas Negreira, i que corresponen a un total de 760 partits, diuen que el balanç de penals a favor i en contra entre el Barça i el Madrid és molt igualat. El Madrid té més penals a favor i també més en contra, mentre que el Barça només té menys penals en contra i en el còmput global surt lleugeríssimament afavorit amb un balanç de 76 penals, sumats i restats els favorables i els assenyalats en contra, mentre que el Madrid es queda amb 72. En un període de vint anys, aquesta lleugeríssima diferència és irrellevant ja que suposa un benefici de 0,2 penals més a favor del Barça per any. A més a més, aquesta diferència queda compensada a favor de l’equip de la capital de l’Estat quan es mesura el còmput de penals de les 70 temporades restants del campionat espanyol. En aquest cas el Madrid té un còmput global positiu de 171 penals per només 83 el Barcelona.
Tot i que en el període Negreira, el Barça té un saldo de quatre penals més que el Madrid, la translació de les penes màximes en punts indica que l’equip blanc és qui continua sortint-ne beneficiat. “I no oblidem que els punts són el que compta”, subratlla l’autor de l’estudi. Efectivament, durant aquest anys, el Madrid ha obtingut un saldo de 71 punts gràcies als penals, per només 42 el Barça. El saldo entre els dos equips és de 29 punts, gairebé 1,5 per temporada, a favor dels blancs.
Quan el còmput dels penals i els punts es trasllada al conjunt de les 90 temporades estudiades, el resultat és que el saldo entre els dos equips s’enfila a 84 penals i 113 punts, gairebé 1,3 per temporada, a favor dels merengues. Com es pot comprovar no hi ha diferència substancial del benefici que el Real Madrid obté de les sancions disciplinàries durant els anys del cas Negreira i en el conjunt dels anys analitzats.
Feta la lectura de les dades, l’autor de l’estudi sosté: “El que semblava un canvi de tendència resulta ser merament cosmètic. Els penals determinants, els que donen punts, segueixen caient de la mateixa banda, amb cas Negreira o sense, amb villarato o sense.”
En el terreny de les expulsions, cal diferenciar dos períodes: els primers 60 anys, només amb targetes vermelles, on hi ha un saldo favorable al Real Madrid, i els darrers 30 anys, amb les vermelles i les segones grogues. Aquest segon període se subdivideix en dos en què en els primers deu anys el Madrid continua beneficiat, tot i que menys, i un segon de vint anys en què el Barça surt beneficiat en el còmput d’expulsions.
Cal tenir present que quan s’estudia un període acotat de temps la lupa s’amplia i permet entrar en causes objectives com per exemple la qualitat dels equips. És una evidència que en els vint anys de l’anomenat cas Negreira el Barça ha estat un equip de més qualitat futbolística i que hi ha hagut un increment de l’agressivitat del Madrid.
La manera de jugar de la parella Puyol i Piqué o la que formaven Ramos i Pepe també donen la clau de per què el Madrid va rebre, en aquell període, més targetes vermelles. No cal oblidar que aquest estil de joc agressiu era animat des de la mateixa banqueta, amb el comportament de l’entrenador Mourinho, que va arribar agredir, dit a l’ull, el segon de Guardiola, Tito Vilanova, fet que va comportar una sanció lleu que Villar va acabar invalidant.
Pel que fa a la manera de xiular dels dos col·lectius arbitrals, el del 20% i el del 80%, el resultat és que el grup reduït i selecte produeix “saldos sistemàticament a favor del Madrid i en contra del Barça, amb la sola excepció de les targetes grogues, que són força irrellevants”, explica l’autor de l’estudi. El que resulta concloent, és que amb els àrbitres seleccionats de manera preferent, els que serveixen d’exemple a seguir per la resta, l’equip de la capital de l’Estat fa 52 punts (3,1%) més que els blaugrana, a 2,6 punts per temporada, que no varia tampoc respecte a la mitjana de la resta del campionat que són 176 punts total de diferència, (3,6%). Aquesta manera d’arbitrar a favor del Madrid va servir per maquillar la diferència real amb el Barcelona, que durant el període del cas Negreira només va treure 24 punts al Madrid, tot i la diferència real de joc que hi havia.
L’estudi Sobre la justícia en el futbol s’ha desenvolupat aplicant tècniques de tractament de dades, d’estadística i de la ciència econòmica aplicant el que es coneix com a teoria de l’agència. L’autor explica que “els biaixos arbitrals han sigut estudiats com a exemples de desviació dels agents, que són els àrbitres, respecte a la conducta prescrita pels principals, que són els òrgans reguladors del futbol i els àrbitres, pels quals treballen, davant un incentiu, que és la designació selectiva per xiular un o altre partit, que els generi una expectativa d’utilitat, és a dir, de promoció”. Si l’incentiu és acabar dirigint els equips grans, els àrbitres tendiran a actuar com els col·legues que ja ho fan i que, com s’ha vist, beneficien l’equip de la capital espanyola.
Hi ha una última derivada que entra en el terreny de la política, segons l’autor, i que genera també un biaix en l’actuació dels àrbitres. Es tracta del sentiment de pertinença a un grup propi o aliè i al fet que Barça i Madrid són percebuts com a representants de realitats diferents amb les quals s’hi identifiquen o no els àrbitres. Aquest fet intenta corregir-se vetant la intervenció d’àrbitres de col·legis en partits d’equips de la seva demarcació, però és evident, que la idea de pertinença al grup, o a la tribu, va molt més enllà de l’àmbit territorial, en aquest cas autonòmic, dels col·legis d’àrbitres.