El meu entorn vam rebre una educació convergent en què la urbanitat anava lligada al fet de reafirmar la posició laboral de la família dins un context social concret. S’ha d’entendre i saber llegir segons les circumstàncies de l’època. El país creixia, la generació nascuda als cinquanta tenia una vida molt millor que la de la seva infantesa, i nosaltres érem el producte perfecte per reafirmar l’europeïtzació absoluta de la societat: havíem d’estudiar, tenir bons amics, i sobretot ser educats per poder anar a tot arreu.

Així doncs, enmig d’aquest context global en què les formes anaven lligades amb el fons, Stòitxkov era el nostre club de striptease, el primer porro, la blasfèmia ben dita en el moment precís, o sigui, el desig d’estafar Hisenda per gastar-te els diners a les barraques d’una festa major. Per tant, en una societat obsessionada a no perdre la mesura de la vida pública, Hristo era un malfactor idolatrat on els anhels reprimits esguardaven el moment de córrer les cortines per donar camp obert a la lligacama de la vida privada. Quan queia la nit, tots vivíem com Stòitxkov saltava al camp: no hi havia marge per als presoners.

A partir d’aquí, més enllà de l’èxit esportiu, la història d’amor amb Stòitxkov va ser tòrrida i sense matisos perquè els catalans necessitem abraçar l’instint romàntic que ens torna viscerals, i ell ens va exigir ser salvatges, maleducats, i a deixar aparcat a l’àmbit laboral el llenguatge hipòcrita d’allò políticament correcte. Així doncs, la trepitjada a Urizar Azpitarte va ser l’acte simbòlic d’un descàrrec moral; els insults a la llotja amb un Núñez hieràtic, la força del soci dempeus versus el poder aristòcrata de la directiva, i les seves nits al Bernabéu, la certificació que per primera vegada el Madrid ens mirava amb la por de qui veu David prenent la mida d’un gegant sever.

En definitiva, Hristo va ser autoestima, va ser sang, foc, i un crit robust de bèstia desfermada de qui està disposat a defensar la seva identitat contra un enemic amb majoria: Stòitxkov va haver de venir de la comunista Bulgària per ensenyar-nos com ha de caminar un culer pel món. Un dels nostres, sempre un dels nostres.