Una nit uni­ver­sitària de febrer esprin­tava moll dins l’estació de Ciu­ta­de­lla per no per­dre el dar­rer vagó que em por­tava a casa. Tot molt cohe­rent amb el que ha estat sem­pre la vida: córrer amb un somrís per aga­far l’últim tren que arriba amb retard. Aque­lla nit, com sem­pre, havia rebut els clàssics com­pli­ments físics de les pros­ti­tu­tes trans­ves­ti­des que feien guàrdia a la boca el metro, i em pro­vo­ca­ven, com a jove­net de províncies sense barba, un cal­fred a l’esquena de qui no ha sor­tit del rebe­dor de casa. Així doncs, per tal de no tor­nar a peu, seguia cor­rent, vaig picar el bit­llet, i sal­tava els esgla­ons de dos en dos fins que vaig rodo­lar a mode d’allau amb el con­seqüent escam­pall de lli­bres i apunts a l’andana. Humor ele­men­tal ina­pel·lable. Evi­dent­ment les por­tes del metro es varen tan­car al moment d’estar estès al terra i les per­so­nes no solidàries m’obser­va­ven sabent que mai més obli­da­rien aquell vode­vil: vaig fer un Juan Car­los a Wem­bley.

Els relats per­so­nals tenen aquest ves­sant irònic amb un mateix, pots haver estat el defensa cor­rec­tor del dream team, haver sal­va­guar­dat l’esquena de Koe­man quan aquest pre­nia el mode grua mòbil, haver tre­ba­llat a l’ombra d’una rere­guarda més pre­o­cu­pada a cons­truir que a super­vi­sar, haver per­so­ni­fi­cat el late­ral modern capaç de pren­dre dife­rents regis­tres dins el joc, haver jugat de titu­lar a la final de Wem­bley, haver com­pe­tit 74 par­tits ofi­ci­als en tres tem­po­ra­des, haver pri­o­rit­zat l’ano­ni­mat humil per sobre la gran­di­loqüència, haver gene­rat dinàmiques posi­ti­ves al ves­ti­dor des del tre­ball ruti­nari del dia a dia, i haver inte­ri­o­rit­zat el paper d’obrer secun­dari en un equip d’estre­lles, que al final, un destí idi­ota deci­deix eter­nit­zar-te perquè a la pinya del gol de Koe­man et varen cla­var un cop de colze que et va trans­por­tar a una comis­sa­ria fran­quista de Valla­do­lid. Aquest va ser Juan Car­los: el noi uni­ver­si­tari de províncies que va caure per les esca­les del metro perquè un com­pany li va reben­tar el pòmul en el moment més impor­tant de la seva vida fut­bolística. Per cert, el botxí va ser en Nando, que mesos més tard fit­xa­ria pel Madrid. Tot qua­drava, com sem­pre, l’ene­mic a casa.