Dol en el futbol per la mort de Luis Suárez Miramontes (la Corunya, 1935), amb 88 anys, a Milà. Figura del Barça, va guanyar dues lligues, dues copes i dues copes de Fires en les set temporades com a blaugrana, abans d’anar-se’n a l’Inter de Milà, amb què va guanyar dues copes d’Europa i tres lligues. També va ser com a blaugrana que va guanyar la Pilot d’Or, el 1960 –pioner abans que Cruyff, Stòitkxov, Rivaldo, Ronaldinho, Messi i Alèxia Putellas–, i era l’únic futbolista de l’Estat espanyol que havia guanyat fins que Alèxia en va acumular dues (2021 i 2022). Luisito Suárez també va guanyar l’Eurocopa el 1964.

Migcampista ofensiu, el gallec va començar jugant en el Deportivo i, el 1954, va fitxar pel Barça, després que Kubala hagués aconsellat als responsables del club que el fitxessin, després de veure’l en un partit a les Corts en què Suárez debutava a primera, amb només 18 anys. Va començar alternant la presència en el primer equip i el filial i Domènec Balmanya va decidir posar-lo definitivament com a titular. Però va ser Helenio Herrera qui va marcar la seva eclosió. Primer, a Barcelona i, després, a Milà. Perquè el Barça, en crisi econòmica i institucional, va decidir vendre una de les seves grans figures, que compartia protagonisme amb Kubala. Amb el club blaugrana, el gallec va jugar 216 partits i va marcar 112 gols. Va guanyar tots els títols, però se li va escapar la famosa copa d’Europa del 1961, en la maleïda final a l’estadi Wankdorf de Berna contra el Benfica (3-2), coneguda com la dels pals. Aquella final va ser l’últim capítol de Suárez amb el Barça, que va vendre’l a l’Inter per 25 milions de pessetes. Un traspàs que era rècord en aquell moment, però que no va ser ni de bon tros una solució econòmica i que, amb el pas del temps, es va assumir com un fracàs esportiu. Suárez tenia 25 anys i l’oferta que li va fer l’Inter era impossible d’igualar per un club endeutat. El gallec va anar personalment al despatx del president de la junta gestora, Julià de Capmany, per demanar-li que el deixés marxar. L’operació es va consumar el 26 de maig del 1961, just cinc dies abans de la final de la copa d’Europa de Berna.

A l’Inter, la figura de Suárez es va convertir en llegenda. Hi va jugar 328 partits, va marcar 54 gols i va alçar dues vegades la copa d’Europa, el 1964 contra el Madrid (3-1) i, en una petita vendetta personal, el 1965 contra el Benfica. Un dels seus grans admiradors va ser, precisament, un dels seus grans adversaris als terrenys de joc, Alfredo Di Stefano, que el va batejar com l’arquitecte per la seva capacitat de crear joc a la zona ampla. Luisito va penjar les botes a la Sampdoria. Va començar la carrera com a entrenador a Itàlia, va dirigir el Deportivo i va ser seleccionador espanyol i ha estat sempre molt vinculat a l’Inter. Es va instal·lar a Milà, on sempre ha estat molt més reconegut, i, de fet, va ser el club nerazzurro que va anunciar la mort.