Vam necessitar l’aterratge d’un holandès a Barcelona per aprendre a ser qui érem, la presència d’un heroi de Flandes per ultratjar l’enemic sense demanar permís, o sigui, el seu mestratge calvinista per adonar-nos que deambulàvem amb l’esguard clavat a terra. Aquest va ser el punt de partida de la seva herència: recuperar el caràcter propi, per, a partir d’aquí, construir el després des del costat guanyador de les cròniques.

Així doncs, Cruyff ens va portar el ser per arribar al tenir reconciliant-nos amb el Barça triomfant dels cinquanta, i tot, amb el caràcter visceral de qui prefereix dir perdó a sisplau, de qui no s’arronsa davant del poder perquè es veu a si mateix amb més autoritat que el poder, en definitiva, de qui no deu res a ningú més enllà de la pròpia consciència. Aquest va ser Cruyff i aquest fou el canvi que aportà a un Barça que des de llavors només gaudeix del triomf si està sustentat en el seu tarannà genuí.

Evidentment la història de Cruyff a la banqueta va tenir errors i encerts, victòries líriques fruit del seu geni anàrquic i una decadència delirant com a conseqüència d’un excedent d’amor propi, però la grandesa del personatge va més enllà de les quatre lligues consecutives, Wembley, i les tardes en què vam canviar el patir pel gaudir, i és que l’home de no hay que mirar atrás, hay que mirar delante ens va ensenyar a través del sentit comú que el futbol ha de ser una via per al plaer estètic: només edificarem l’orgull irrenunciable d’allò propi si assaborim el que fem.

Per això un servidor sense barba es va quedar garratibat d’agraïment quan em mig magrejava amb tu pels carrers solitaris d’una urbanització del Montanyà i ell va sortir de casa seva per anar a jugar a golf. Sense temps de reaccionar em vaig convertir en un menhir hieràtic, i en Johan, conscient que l’observa va amb el rostre d’acollonit de qui ha vist un mite, em va etzibar amb un somrís afectuós un “Buenos días chaval” que vaig malmetre amb un inaudible “Bon dia i gràcies”. Just aquell dia, amb ell i amb tu a davant, em va faltar posar a la pràctica la paraula que resumia el seu mestratge des de la banqueta del Barça: autoestima, sobretot autoestima.

Per cert, ho recordo molt bé, dues setmanes després em deixaves dient que no faria res en la vida perquè ni era capaç de demanar una foto al Cruyff; no cal ni dir-ho, en tenies un altre, i la meva venjança va ser dir-te la gran veritat amagada: estimava més el Cruyff que a tu.