Em trobo bé. Al 100%. Han estat mesos llargs, però ja dono per liquidada la lesió. Tinc ganes de començar a competir bé i oblidar-me de la fàscia... Tants mesos seguits, cada dia... es fa una mica de bola. És molt empipadora, aquesta lesió.

Només de llevar-te notes molt de dolor en les primeres passes que fas. Vas coix. I després, pel que fa a la vida normal, en cada pas que fas és constant la sensació de sentir com una agulla al taló. I ja si entres a competir, a jugar a futbol, la sensació és encara de més dolor, com si tinguessis un punyal que se’t clava en cada arrencada i en cada impacte, que és el que t’impedeix competir.

És una carrera molt llarga. Hi ha fasciïtis que en una o dues setmanes o un mes marxen, però n’hi ha que poden durar un any sencer, o més. És una lesió que un no sap exactament quan marxarà. No és un trencament, en què sí que saps més o menys quant pots trigar a recuperar-te. És anar veient les sensacions que vas tenint cada dia. Has de seguir el tractament, exercicis en què intentes modificar com trepitges, plantilles, sabates adequades...

Sí. Estic amb unes plantilles que em van modificar perquè en duia unes altres. Darrere d’això hi ha molt exercici de peu, molt tractament amb el físio, també vaig fer-me una petita intervenció per millorar la fàscia i alliberar aquesta tensió. Una mica de tot. Fins ara el que feia no tenia tant d’efecte, però el que he fet en aquest mes i poc que fa que soc aquí ha estat efectiu i noto molta millora.

No. Pensava arribar estant bé, perquè ja feia temps a l’Athletic que estava aturat. Va venir l’operació just abans de les vacances i pensava estar a punt per a la primera jornada i ha estat molt pesat perquè volia estar disponible des del primer dia. No és el mateix entrar d’inici que al cap d’unes quantes jornades. És un cúmul de temps perdut, cada dia el mateix, és una batalla llarga que, si no estàs ferm de cap, se’t pot fer eterna.

Aquella decisió va ser molt difícil de prendre. Fins a l’últim dia no la vaig prendre. Va ser un cúmul de moltes coses: molta exigència, molts partits, molts anys a l’alt rendiment..., una mica tot. Arriba un punt en què no només un esportista, sinó qualsevol treballador normal, se satura i es bloqueja del cap. I quan el cap no funciona, no funciona la resta. Aleshores vaig prendre aquesta decisió. Em va costar, perquè implica perdre’s una Eurocopa i per a un futbolista, i en el meu cas, que no he tingut gaires possibilitats de competir en un torneig així, és complicat, però davant de tot hi ha la salut mental i crec que em va anar bé. Fixi’s, m’atreveixo a dir que a partir d’aquesta decisió m’ha anat millor, soc al FC Barcelona, on no arriba qualsevol jugador. Als 32 anys poder estar aquí és un èxit per a mi i a la vegada un repte perquè l’exigència és més gran i aquí s’aspira a tots els títols. Sé on vinc i el que haig de fer per aconseguir el que tots desitgem.

A base d’ajuda, confiança en un mateix, apartar-te una mica de tot i estar amb la teva família. Sense ajuda és molt complicat en el dia d’avui. Cal ser honest amb un mateix i també amb els companys de selecció. Jo podia haver anat a l’Eurocopa tranquil·lament, sabia que segurament no hauria estat titular i podria haver dit: “Estic a la banqueta i no passa res..., pel que jugaré, m’estic aquí i si sona la flauta i guanyem, de meravella i si no també podré dir que he estat en una Eurocopa.” Però no hauria estat honest ni per mi ni pels meus companys. I davant de tot s’ha de ser company i si un no està al 100% és millor donar-li l’oportunitat a un altre que segur que ho farà millor.

Per la por, pel que diran... No és fàcil que surti d’un mateix i ho deixi anar avui dia. Tot i que crec que cada vegada s’estan veient més casos semblants al meu en què la gent diu: “Prou, m’aturo i ja tornaré.” Crec que és bo, per a tothom, ja no només per als esportistes, que tots arribem a un punt en què explotem, ja no som capaços de donar el 100% en la nostra feina i això ve de l’esforç acumulat, de les pressions, perquè tothom té pressió. Tots els treballadors tenen una sèrie de pressions, que si no ho fan bé venen opinions, comentaris, retrets, mil coses que et vas empassant i al final explotes. Jo, en el meu cas, va arribar un punt que vaig dir prou. De fet, a casa meva no ho sabia ningú. No soc de deixar anar les coses..., prefereixo empassar-m’ho i m’ho menjo jo. No m’agrada que em vegin plorar; de fet, la meva dona em deu haver vist plorar com a màxim dues vegades. Però jo soc així, no és perquè no vulgui..., m’ho guardo i en aquell moment el cos va dir: “Prou, fins aquí hem arribat.” Vaig fer aquest pas i crec que és bo que la gent –parlo ara del nostre cas– vagi fent aquests passos perquè cada any que passa hi ha més exigència, més partits, menys temps de recuperació. Aquí arriba un punt que uns s’aguanten més, altres menys, però crec que tots passem moments dolents.

Molt content, molt a gust i molt feliç d’arribar a aquest grandíssim club. Tot està anant molt bé. Des del primer dia he notat el respecte i l’estima de la gent, i tant la meva família com jo estem molt contents de ser aquí. Ens estem adaptant molt ràpidament i el grup és estupend, amb gent disposada a ajudar. Tant els treballadors com el cos tècnic són molt propers i això facilita molt les coses.

No. Sí que és cert que veies els minuts passar, però estava tranquil. Els directius, des que vaig arribar, em van donar la seva paraula i quan tractes amb gent seriosa i et dona la seva paraula no s’ha de dubtar i això vaig fer. Finalment, va passar el que tots volíem i va arribar la inscripció. Jo estava tranquil, potser el meu representant estava com un boig [riu], preocupat per mi.

Molt bé. Molt content de tenir-lo com a entrenador. De la seva etapa de futbolista ja no en parlo..., va ser una meravella veure’l jugar i jugar contra ell, i ara tenir-lo d’entrenador, amb les idees que té, el seu estil de joc, el que em pot aportar, crec que em pot ajudar. És un plaer. Des de la primer trucada em va dir que tenia plena confiança en mi i això em va facilitar bastant de fer el pas de venir aquí.

No. De fet, cada cop es veu més. Cada vegada hi ha entrenadors més joves que has pogut tenir de companys o de rivals. Aleshores són coses maques i si et poden aportar tot el que saben, després de la carrera d’èxit que han tingut, doncs millor.

Se centra, òbviament, en la idea de defensar, perquè un defensa el que ha de fer és defensar. Però després també es fixa molt en la sortida de pilota. L’atac parteix d’una bona sortida de pilota i se centra molt en això. I estem treballant-hi i sí que és veritat que a mi aquest aspecte del joc sempre m’ha anat bé. Ara haig d’acumular minuts, aquesta setmana em va bé per acumular càrrega perquè la pretemporada no ha estat la mateixa que la dels meus companys. I m’haig de preparar per saltar d’inici els partits que em toqui jugar, o de la banqueta, que es veu també que cada jugador que surt amb el partit començat aporta molt a l’equip i això és important.

Depèn de quin equip. Amb Ernesto Valverde a l’Athletic la idea era similar i defensàvem amb molta distància a la nostra esquena. És un risc que un pren però assumint que et pot beneficiar a l’hora d’atacar o per fer la pressió alta. És arriscat però si ho fas bé et pot afavorir més. La idea del mister és aquesta i nosaltres seguirem amb aquesta idea fins que digui el contrari. La idea és clara: pressió alta, intentar robar com més amunt millor perquè així és més fàcil arribar i tenir ocasions.

És clar, per a un defensa sempre és més fàcil ficar-se dins de l’àrea i tenir deu jugadors al davant [riu] com fan altres equips de la lliga que tenir 40 metres o 50 a l’esquena amb via lliure perquè un rival trenqui línies i hagis de fer un esprint. És adaptar-te, crec que tots estem preparats per córrer enrere, amb Txingurri ja ho fèiem i per mi no és estrany jugar així. No començo de zero i en aquest sentit ja vinc amb molts partits a l’esquena amb aquesta manera de jugar.

Donar el 100% per poder ser titular, cosa que sé que és complicada perquè hi ha molts jugadors en aquest lloc i molt bons, però aquí tots competim per ser titulars. Sempre pensant en l’equip, amb bona actitud en cada entrenament i sense retrets. Som un equip i quan perdem ho fem tots i quan guanyem igual. Tots anem en la mateixa direcció. Quan toqui sortir d’inici donar el 100% i quan toqui estar a la banqueta també; animar l’equip i intentar aportar en petits aspectes dels quals quan estàs al terreny de joc no t’adones. Som un equip, repeteixo. Això no va d’individualitats, de fer 50 gols, de creure’s titular..., no. Aquí tots juguem i ens tocarà estar a la banqueta. Es tracta d’assumir el rol en tot moment i això és el que ha de fer cada jugador.

Lamine és un noi que no coneixia i en veure’l jugar m’ha sorprès. Té 16 anys i una maduresa en el joc, de saber estar, el que aporta a l’equip..., m’ha estranyat. Gavi, Balde i Pedri; ja he jugat amb ells i són grandíssims jugadors, però a Lamine no el coneixia i quan he vist com s’entrenava i les condicions que té... No n’hi ha, de jugadors així, i crec que serà molt important per a l’equip.