El popular soci i gran animador del Barça Ferran Estrada i Porta (Gerb, 1933) serà recordat per molts per la seva presència constant al gol sud del Camp Nou amb la seva inconfusible trompeta i una barretina. També per anar contra el poder establert que durant molts anys va representar Josep Lluís Núñez i per esdevenir, en aquest sentit, un personatge mediàtic per haver aspirat simbòlicament en diferents eleccions a la presidència del club que tan estimava. Amb tot, Estrada, que ha mort als 91 anys i serà acomiadat demà al matí seu menut poble de Gerb, a l’Os de Balaguer, era molt més que això.

Un bon amic seu em va escriure fa unes setmanes recordant la rellevància de la seva figura i la possibilitat de fer-li un reportatge per tot el que representava en els sectors del barcelonisme més popular. La seva salut ja era fràgil i malauradament avui parlem d’ell quan ja no és entre nosaltres. Un dels seus fills, Jordi Estrada, reconeix amb pena que tothom se n’ha recordat quan ha arribat la trista notícia. També lamenta, en certa manera, que els mitjans només parlin o destaquin per sobre de tot les seves aspiracions presidencials al Barça en els temps de Núñez. “Ho va fer perquè era un home que no va suportar mai les injustícies, ni en el Barça ni enlloc. I en va donar moltes proves.”

Estrada, que es va forjar en una família de pagès, va anar a fer fortuna, com molts altres en aquells anys, al cinturó metropolità de Barcelona. El seu fill el recorda, per exemple, corrent davant els grisos en una manifestació de l’Onze de Setembre i parla d’aspectes que poca gent sap. Es va presentar a les primeres eleccions municipals de Sant Adrià en la llista de Convergència de Catalunta i posteriorment va fer el mateix ja a les files d’ERC en una ciutat controlada pel PSC i el PSUC. A l’empresa on va treballar la major part de la seva vida, el fabricant de panys de claus per a cotxes Clausor, a Cornellà, va ser un dels principals líders sindicals del comitè d’empresa quan el sector metal·lúrgic no passava pel seu millor moment i els treballadors sovint en pagaven les conseqüències. “Ens van fer pintades a casa i tot.”

Més enllà de la feina era qüestió de temps que unís les seves dues grans passions, la música i el Barça, i acabés essent una figura representativa sempre amb la trompeta a la mà tocant les seves melodies preferides, El Virolai i La Santa Espina. a banda dels himnes del Barça i de Catalunya. Havia estat músic en orquestres de festa major a Balaguer. Tocava el que calgués, des dels instruments de vent fins a l’acordió.

El seu fill recorda que els moments més feliços al camp els va passar segurament en els temps de Johan Cruyff com a jugador quan ell mateix l’acompanyava a cada partit. “El meu debut va ser en l’estrena de Cruyff sota la pluja contra el Granada. Ell era de la penya de Balaguer però va fer grans amistats amb gent que venia d’altres llocs.” A poc a poc el sentiment i la convicció que l’afició era el que comptava es va anar perdent. Núñez, advertia Estrada, sempre va posar els interessos econòmics per davant. “El Barça havia de ser del soci, era el que sempre ens deia i no caure en aquest mercantilisme”, rememora el fill.

A l’empresa Clausor, alguns que el van tractar, recorden que feia classes de català als companys que venien de fora sense esperar res a canvi quan tenia una estona lliure. Ja en els temps de Xirinacs va lluitar també per la llibertat d’expressió i tot i la seva avançada edat va anar a donar suport als presos polítics a Lledoners acompanyat sempre de la seva inseparable trompeta, un instrument que mereix un lloc al museu del club.

La temporada passada va assistir als últims seus partits en un Camp Nou a punt de ser enderrocat, que podria ser un bon símbol de com veuen molts socis veterans el que està passant a l’entitat. Es desplaçava sempre que podia a Europa i no va fallar en la final de Wembley amb la trompeta, on va poder veure el seu estimat Cruyff aixecar la primera copa d’Europa. “Nosaltres sempre vam ser dels socis patidors. Els joves són diferent”, admet el seu fill.

Va viure molts anys a les Corts. Això li va permetre tenir molt bona relació amb la penya del barri. L’empresa el va prejubilar i entre el Barça, les seves anades i vingudes a Balaguer i la família, és clar, va tenir sempre feina. Va fer socis els seus dos nets des del primer dia i sempre va tenir al cap les causes dels més desfavorits. “Era un home massa bo, disposat a donar-ho tot. Afortunadament aquests últims dos anys l’hem pogut gaudir i ell ha passat molt temps amb els seus nets.”

La penya de les Corts li va fer l’any passat un petit homenatge, el dia que va fer 90 anys. “Venia sovint al local i portava, és clar, sempre la trompeta. També s’apuntava a les excursions que fèiem, ja fossin calçotades o cargolades. Era un gran xerraire i molt catalanista”, recorda el secretari de l’entitat Jordi Torné.