Hans-Dieter Flick (Heidelberg, Alemanya, 1965) aterra al Barça amb un propòsit clar: dotar d’identitat l’equip. El tècnic agafarà les regnes d’un conjunt que no ha acabat de rutllar a nivell col·lectiu, amb problemes de joc a tots els nivells, i la seva missió és implantar un model de joc que distingeixi l’equip i, a partir d’aquí, acostar-se als resultats i a la competició. Però com percep el futbol Hansi Flick? Com juguen els conjunts que orienta? No és difícil de respondre, ja que, com a primer entrenador, el tècnic de 59 anys només ha estat al capdavant de dos quadres, el Bayern (2019-2021) i la selecció d’Alemanya (2021-2023), amb desenllaç, als dos llocs, força diferent. Al conjunt bavarès, va accedir-hi a meitat del curs 2019/20, després de la destitució de Niko Kovac, de qui era segon, i va agafar un grup ensopit, que no funcionava i en pocs mesos el va convertir en el millor d’Europa, assolint el triplet amb la lliga, la copa i la Champions League, i completant-lo la campanya següent amb el sextet aixecant la supercopa d’Alemanya, la d’Europa i el mundial de clubs, i acomiadant-se amb una altra lliga. Amb Alemanya no es va acostar a aquests èxits, ja que la selecció que dirigia va ser eliminada en el mundial 2022 en la fase de grups i, posteriorment, va ser acomiadat.

Tot i això, tenint en compte els dos grups, s’aprecia quina és la idea futbolística de Flick. El preparador és un clar exponent de l’escola alemanya, que últimament ha triomfat, amb casos paradigmàtics, tots amb els seus matisos, és clar, de Jürgen Klopp, Julian Nagglesmann, Thomas Tuchel i Joachim Löw. D’aquest últim, precisament, en va ser la mà dreta durant 8 anys, a la selecció alemanya (2006-2014) sent-ne segon entrenador. I és que Flick és un home que ha viscut de ben a prop el naixement i evolució d’aquest corrent futbolístic al país teutó. Retirat aviat com a jugador a causa de les lesions, havent passat la major part de la seva carrera al Bayern (1985-1990), va entrenar després el Hoffenheim (2000-2005), a la quarta categoria, i posteriorment va fer d’assistent de Giovanni Trapattoni al RB Salzburg (2006/07) abans d’ajuntar-se amb Löw al combinat germànic (2006-2014). També va trepitjar despatx, com a director esportiu a la mateixa selecció Alemanya (2014-2017) i al Hoffenheim (2017/18).

Així doncs, Flick és una persona que aposta pel futbol ofensiu i els equips de la qual, ras i curt, sempre miren endavant, amb pilota o sense. El seu Bayern, a qui els aficionats culers recordaran per l’escandalós 8-2 que va clavar als de Quique Setién en els quarts de final de la Champions League el 2020, era un conjunt que es caracteritzava, en defensa, pel fet d’efectuar una pressió altíssima, enèrgica, agressiva, i gairebé temerària, que li permetia ofegar els rivals ben a prop de la seva àrea i tenir-los enfonsats constantment. Això, és clar, té avantatges, però també riscos, un dels quals és deixar la pròpia defensa amb un latifundi a l’esquena que els contraris poden explotar, fet que propicia que es donin moltes accions de defensa en l’emergència en la rereguarda. No és una cosa, aquesta, que en el Barça sigui nova; de fet, és a això, que aspira l’entitat.

I, en atac, tampoc és tan distint d’aquesta idea blaugrana. Els conjunts de Flick volen la pilota; a la Bundesliga, el Bayern, els dos cursos (19/20 i 20/21) que el va entrenar, va ser l’equip amb més possessió (amb una mitjana del 65% i 61%), i en la Champions League, també va ser dels cinc primers dels que tenien més estona l’esfèrica (64% i 60%). Per tant, el nou tècnic culer vol la pilota per generar. Sí que potser amb un punt de més verticalitat, buscant els espais més ràpidament i sense problemes per anar a les transicions, però la pilota és un bàsic per a l’entrenador. En les dues campanyes, l’equip bavarès va passar, de sobres, el centenar de gols a favor. Ja només en la Bundesliga, en el primer en va marcar 100 i en el segon, 99. “La manera de jugar de Flick és Barça total; nosaltres jugàvem amb ell a l’estil Pep, amb els centrals enrere i la sortida de pilota des d’allà”, va explicar recentment Javi Martínez, futbolista que va ser dirigit per Flick en aquell Bayern, a Jijantes. “Els seus entrenaments són intensos però són sempre amb pilota”, hi va afegir el migcampista, que va donar pinzellades de quin caràcter té. “És un entrenador molt clar, sempre et diu el que pensa a la cara”, va continuar. “És tranquil, l’has de fer grossa perquè s’enfadi; al vestidor primer tranquil·litza tothom i després parla”, va indicar.

I amb Alemanya, no li va anar bé en qüestió de resultats, però pel que fa a joc no va estar tan malament, si més no en la copa del món. Allà va endreçar l’equip en un 4-2-3-1, igual que el seu Bayern, encara que el dibuix, és clar, varia depenent del moment del joc, i el va condemnar una derrota en la primera jornada contra el Japó (1-2), en un partit en què va tenir el 75% de la possessió, va xutar 26 vegades, dues de les quals la pilota va anar al pal, i en què va fer mèrits per guanyar. De fet, tot i jugar només tres partits a Qatar, va ser l’equip que va tocar més cops la fusta en la competició, cinc. Després d’aquest desencís, li arriba la gran oportunitat del Barça. El seu llibret no ofereix dubtes; ha de casar, amb algun matís, és clar, amb la idiosincràsia del club. Ara, s’ha d’adaptar a una cultura diferent i l’idioma pot resultar també un entrebanc en els primers compassos. No li queda, però, cap més remei; igual que el seu futbol, sempre endavant.