Ha d’haver passat per una sèrie de filtres que comencen als 10, 11, 12 anys. Hi ha gent que té fusta de líder. No sé ben bé com es fan. Educació, genètica... però de ben petits ja es comencen a reconèixer. I aquests filtres, afegit a ganes de liderar, consistència, tenir molt clar l’ordre i importància de les coses, saber que l’equip va primer... tot això quan arribes al primer equip, si ho tens, et fa capità. De tot el que he dit, el més important és la consistència.

Perquè no en té tothom. En el món del futbol d’elit és difícil sortir de la bombolla individual, i els capitans sí que en surten. I ho fan constantment.

Tots els capitans han hagut de passar moltes coses i se’ls ha de provar de moltes maneres; és molt difícil trobar un capità que s’equivoqui, que sigui egoista, és inconcebible. Crec que per això Piqué no va ser capità. Amb els anys que va estar en el Barça, ja fos per elecció d’entrenador o votació de vestidor, escollien gent que els representava bé. A Piqué, jo el conec bé, no dic que sigui mala persona ni de bon tros. Però és rebel, i bromista, té pujades i baixades, i això no dona per ser capità.

Depèn de les èpoques, de l’entrenador, de com està el club. Cada situació requereix algú en concret. Jo, dels que he entrevistat per al llibre, em quedo amb dos: José Ramón Alexanco i Alèxia Putellas. Si parlem de tipus ideals de capitans, em venen al cap ells dos.

Alexanco em va dir que si hagués de passar pel motí de l’Hesperia de nou, no faria les coses que va fer. Però va fer el que va fer perquè era el que li tocava. No era la seva veu pròpia, era la veu d’un grup. Aquest és el conflicte; el que vol un i el que l’empeny a fer el grup. Era el capità i li va tocar fer.

Va passar la seva infància pensant que les coses anaven com anaven. Si no hi havia equip infantil en el Barça, doncs marxa a l’Espanyol, no passa res, és el que hi ha. I si han de portar les samarretes dels homes, que no estan dissenyades per a dones, és el que hi ha. I si s’han d’entrenar al camp de sorra en comptes del de gespa com fan els homes, és el que hi ha. Era una noia que no tenia la intenció de convertir-se en líder, però les circumstancies la van portar a fer-ho, i com a representant d’un grup va lluitar pels drets de les seves companyes. Sense voler-ho, el braçal la va portar a un lloc nou.

Hi ha molts mites entorn de Messi. Jo tinc la sort de ser el biògraf autoritzat de Messi i conec molt bé la història i el que és veritat i el que és mite. Hi ha moltes històries sobre la dificultat de tenir Messi en l’equip i, segons molts, com ho portava tot cap al seu interès. I la realitat és el contrari. És un capità dels callats, dels que lideren des de l’exemple, però com a capità li va tocar parlar i ho va fer. Amb l’Argentina potser és un lideratge més clar perquè tant futbolísticament com en l’aspecte mediàtic i d’afició és el líder total i absolut, i a més guanyador. Amb l’Argentina, al vestidor té un rol que va més enllà. En el Barça li va tocar fer una sèrie de coses que va fer sense amagar-se i sempre amb un sentit col·lectiu de la seva capitania.

No hi ha hagut mai la intenció real ni la possibilitat real que tornés. Com no va haver-hi mai la intenció absoluta i unànime que es quedés. Ja se sap que va venir de vacances amb intenció de firmar la renovació. Tot eren paraules buides perquè no hi havia al darrere una estructura financera sòlida ni una idea clara de com aconseguir que es quedés. No hi va ser mai. I que surti així Messi del Barça és terrible. Si es volia tenir un club i un equip que girés entorn de Leo s’havien d’haver fet les coses d’una altra manera.

S’està veient. Una cosa és el què es diu i una altra el què es fa. Així com ell tenia molt clar que es volia quedar i després li van dir que havia de marxar, ell també tenia clar que la intenció real no era que tornés. No hi havia evidència suficient que es fessin els passos perquè això passés. Mentrestant suposo que guanyes temps si dius que vols portar a Messi.

Encantat de la vida. Li hagués agradat està al Barça o, potser, si Luis Enrique hagués arribat abans al PSG s’hi hagues quedat. Però l’opció d’Inter Miami encaixava amb la seva idea vital. Un cop guanyat el mundial i ara amb la copa Amèrica està competint bé. Sí que ha tingut alguna lesió, és un cos que s’ha de cuidar de manera diferent per estar bé en els moments claus de la temporada. I, a més, està rodejat d’amics.

És aquesta la conclusió? Que no ha funcionat? Ha guanyat una lliga i la supercopa, en una època complicadíssima que abans que arribés ell estava tot que trontollava. El club i l’equip semblaven sense capacitats de sortir de crisi rere crisi. Va estabilitzar l’equip, el va fer competitiu i després va patir dos coses: una, la manca de competitivitat de l’equip, que no té la qualitat d’altres. Això és obvi. No és dels quatre millors equips d’Europa, potser sí dels vuit. I l’altra és que es creen dinàmiques, relacions, que en el temps en el Barça, com que va tot tant de pressa, dos anys són vuit anys, es cremen ponts, relacions clau que no funcionen tan bé com haurien d’haver funcionat. Ha sortit de tal manera que crec que es convertirà en el bomber del Barça. Quan hi hagi problemes, allà hi serà. No me l’imagino en un altre equip a Europa. Penso que quan el Barça estigui necessitat de buscar identitat i un far, tornarà Xavi. Ha de passar temps perquè la gent s’adoni que ha fet molt bona feina.

Hi ha gent que se sent a gust liderant. Sempre ho ha tingut. Va madurar molt aviat. Va anar a la Masia molt jove i quan va mirar al voltant va veure una manera de ser futbolista que li agrada. I per això diu el que diu quan guanya la copa d’Europa, per això es relaciona amb Johan Cruyff de manera molt intensa tant en l’aspecte tàctic com de lideratge... Sempre ha estat molt pesat, i això t’ho diuen els seus companys... Té fusta de líder. I amb els anys se li ha vist consistència, ha desenvolupat noves idees a partir de l’essència. Tornem a aquesta consistència... i també insistència. Ho té tot. Necessites tenir-ho tot per ser qui és, el millor entrenador del món.

Ho ha guanyat tot amb el City i intentarà guanyar-ho tot un altre any més, però se sent molt a gust amb el que ha fet. Per tant, dit avui, jo diria que no renovarà. I que després d’un descans buscarà liderar una selecció en un mundial. Podria ser Anglaterra, després de Southgate; podria ser Països Baixos, Itàlia, més complicat Argentina o Brasil... Tindrà possibilitats, com ja n’ha tingut. S’haurà de veure com ho porta perquè el que a ell li agrada és el dia a dia, la correcció constant, però cada edat té la seva prioritat. Ell ha tingut problemes d’esquena, ara està millor, però a un altre ritme també es pot disfrutar el futbol. Ara crec que és la idea que té, però encara és aviat, i ni el City sap què farà i crec que ell encara no ho té clar.

Em sembla un equip que està mal dissenyat. Per començar, Grealish (Manchester City) no s’hauria d’haver quedat a casa. I després passa el que ha estat sempre el problema d’Anglaterra: tirar més pels noms que per la capacitat d’aquests de fer un paper al camp. L’equip necessita més canvis. Potser amb Rice i Mainoo han trobat el mig del camp, però no hi ha organitzador. També falta energia per pressionar a dalt, que és el que voldrien fer, energia per córrer a l’espai... Té un munt de deficiències, però com que té tanta qualitat es convertirà en un equip de jugades. A més és a la part més fàcil del quadre, i amb això els pot arribar, encara que no juguin bé.

A Anglaterra es veu aquesta possibilitat, o potser també Mauricio Pochettino o Jurgen Klopp. Estan temptejant aquesta idea. La idea de la federació, però, és que el proper entrenador sigui anglès, però si hi ha quòrum la veritat és que atrau la idea de tenir Pep Guardiola com a seleccionador. I també Pochettino, que al llibre que vam fer junts, ja va dir que li encantaria. Però el timing ha de ser el correcte, i crec que hauria de ser després del proper mundial.