Bryan Adams famèlic que es va quedar sense summer ni heaven ni 69, essent l’únic repetidor del millor any de la història del club, recordant-nos que sempre hi ha un mirall trencat de l’èxit: l’inadaptat que surt d’una festa antològica amb el rancor de no poder compartir una felicitat perfecta.

Hleb era massa bieolorús per l’anunci d’Estrella Damm de qui som i què tenim, massa glacial per abraçar la visceralitat llatina, massa Leningrad per encaixar en nits càlides per ser abril, massa càlcul per entendre el caràcter de qui viu i després planifica, massa orgullós de si mateix quan tenia Henry, Messi i Eto’o: Fou el dany col·lateral del millor maig de les nostres vides, l’oblit necessari perquè el demés fos etern.

Aquell 2008 dels millors professors europeus, Hleb hauria pogut formar part d’una gran crònica però va preferir ser una nota indolent a peu de pàgina, una anècdota sense substància dins una narració èpica, la cara B histriònica dins un disc perfecte, l’exemple tàcit que l’èxit depèn de saber llegir la funció personal dins d’un context col·lectiu.

Així doncs, la incapacitat d’integrar-se en un equip de llegenda el va portar a perdre les pròpies coordenades, i el que va arribar com un fitxatge a llarg termini es va convertir en un nòmada del futbol sense identitat, en el jugador empresonat per no trobar el seu espai dins el millor equip de la història, en l’escriptor errant incapaç d’escriure una línia decent, en la personificació dolorosa que els grans relats també tenen les seves víctimes: un exemple de com l’èxit grupal pot ser la llosa insalvable dels mediocres.