Christanval va ser l’espermatozoide campió, i allà, just entrant a l’òvul, va vèncer la gran cursa entre iguals. A partir d’aquí, un parell de dècades després, el capgròs triomfant va arribar a Barcelona desorientat, com si haguessin preguntat per un company seu i per un error burocràtic fos ell qui trepitgés el Camp Nou. L’espermatozoide triomfant va deixar de guanyar a la nostra Barcelona universitària: la de “t’estimaré fins sempre a Felip Neri” i la de “t’enyoraré com mai a l’Estació de França”.

Fillol de Dugarry, amic de Petit, cosí de Déhu, veí de Dutruel, i tiet bastard de Dembélé, el bo d’en Philippe fou un dels francesos atordits a la ciutat comtal, un dels personatges arribats al Camp Nou amb cara de “m’han agafat mentre feia l’amor al llit d’una desconeguda, m’han fotut a un portamaletes d’un cotxe barat, i m’han llençat emmordassat a les portes d’unes oficines fosques d’on ha sortit un senyor amb cara d’hotel”. Pel·lícula barata de sèrie B on intenten matar el personatge a la banyera de l’habitació.

Així doncs, durant aquells temps va fer un Erasmus a mode de Dembélé, no sabia anar sense taxi al Passeig de Gràcia, va creure que Gaudí era una pizza, Charly Rexach, l’home del material i Joan Gaspart, el coordinador de manteniment. Ignorava si havia de donar sortida a l’equip o s’havia d’amagar perquè no el veiessin gaire, si havia de riure en mode simpàtic o fer el rostre solemne de feina important, en definitiva, si havia de viure o simplement sobreviure per dissimular la gran veritat de la vida: haver guanyat la cursa d’espermatozoides no t’assegura la prosperitat a Can Barça.