La simpatia per l’exotisme tribal, quatre partits pletòrics d’un mundial oriental, i la necessitat de noms d’un jove Laporta van portar Rüstü al Barça. La darrera víctima de l’avió de tornada d’Atenes i la porta d’entrada de Valdés com a porter imprescindible del millor Barça de la historia.

Així doncs, Rüstü va ser el final necessari i el principi precís, el mitjà per sobre la finalitat, la víctima ideal per legitimar un dels nostres, el darrer capítol d’un trauma de vuit anys, l’acceptació que certs buits només s’omplen amb qui ressegueix la naturalesa de la pròpia neurosis: l’antològic porter de Corea 2002 va tornar a Turquia amb la sensació d’haver acomplert un deute amb la història.

Per això Rüstü no és vist com un fracàs sinó com la víctima necessària, com els pòmuls bèl·lics per espantar el mal d’ull, com el primer Tao Pai Pai del club que va rebutjar ser el malvat de Mulan, com les pintades fosques per recordar que la vida no està feta pels equidistants: viure com un antiheroi per acabar morint com un heroi.

En definitiva, Rüstü va ser la porta d’entrada del Barça que enyorem, l’inici de la nostra dècada hegemònica, el punt d’unió entre dos mons, el marxar massa aviat de qui arriba tard, la xarnera entre l’oblit i el record, la transició entre la depressió i la felicitat: els set partits oficials que van servir per veure que Valdés seria la fi del trauma i ell, guerrer otomà sense por a la mort, el gran antiheroi de la nostres vides.