Mirada de poeta maleït que refrega la nit entre carrerons enganxosos, d’escriptor sense llibres que desgasta la vida a vàters immunds, de cantautor que busca la inspiració enmig de llençols de segona mà. Aquest era Ciric, que havia de ser el Maradona dels Balcans però va acabar essent l’Amunike de Belgrad: el rostre dubtós de qui ha dormit fora de casa i malament, l’esguard neutre de qui ha rellogat la felicitat a preu de saldo, o sigui, el sense sentit de qui no sap explicar la seva sortida perquè mai va entendre la seva arribada.

Així doncs, extrem amb gest compungit, Ciric va ser el doble de Boris Ruiz a les escenes violentes de Ventdelplà, l’atacant amb la mirada al terra com a coordenada vital, la mediocritat dels darrers deliris de Núñez, la incapacitat de desbordar amb violència un lateral sense pedigrí, la falta d’insistència en el driblatge, el soldat que intenta guanyar la guerra des de la no lluita, la passada enrere i provem cap a l’altra banda. La necessitat d’anar a mercats forasters per saciar-se de l’obertura de la llei Bosman.

En definitiva, Ciric va ser el principi de la mediocritat de l’excedent d’estrangers, el paradigma sobre la necessitat de retornar a la Masia per trobar solucions, la sobrevaloració de noms forans amb orígens diversos, el Pedja sense Mijatovic, la marca blanca del jugador combatiu balcànic, la cara pacifista de l’exèrcit de Belgrad: l’oblidat entre les clivelles d’un club que no té cap necessitat de recordar la seva mirada de pintor sense pintures.